«La independència de cada nació és el bé més preuat per a establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat» 

Lluís Maria Xirinachs i Damians (1932- 2007)

Perspectives

En la meva personal percepció he observat que tota perspectiva, per tenir cos i ser objectivable, ha d'anar sempre acompanyada d'un adjectiu o s'ha de sustentar en un substantiu determinant i ben concret. Exemples en tenim a dojo: des de la geomètrica, passant per l'axonomètrica, l'aèria, la figurada, la cònica, etcètera i seguint per l'èmica, l'ètica, la geogràfica, l'artística i totes les que pugueu imaginar fins a arribar a la perspectiva de la perspectiva. 

Ara mateix, per centrar-me en el tema que avui m'ocupa, diria que ens trobem políticament en la perspectiva d'una taula de diàleg i/o negociació (suposem que tard o d'hora aquesta, la negociació, també hi serà). Aquesta és la situació: perspectiva integral en estat pur. I és així com estem vivint: en perspectives. Partint d'aquesta mena de realitat, naturalment tan subjectiva com vulgueu, penso que s'imposa preguntar-se, si més no a nivell personal, on queden aquelles idees i aquells ideals que formen part de les nostres íntimes conviccions? Una possible resposta, vist el que està passant, podria ser: no queden enlloc perquè ara no toca ni de pensar-hi; no serveixen per al debat i la (possible) negociació dels interessos econòmics i socials de Catalunya. En definitiva perquè estem obligats a viure només (com sempre ens passa) de fràgils perspectives de futur. I tanmateix els fets del present, de cada dia i de cada any sense parar, ens aconsellen que no ens podem fiar ni un pèl de res amb què es vulgui objectivar i construir cap perspectiva de futur nacional del poble català. O, més ben dit, ni de la nació catalana, ni de la societat catalana en general, pensin com pensin els seus ciutadans.

I qui no entengui encara això, se senti nacionalment com se senti, ho dic també per aquells que se senten (perquè així ho volen) espanyols primer i després catalans, o catalans i espanyols, que tots tinguin ben clar que, atesa la persistent realitat de la nostra obligada pertinença a aquesta Espanya ancestral, no tenim, ni tindrem, altra perspectiva que pugui fer variar la d'uns subjectes negats, minoritzats, subjugats, maltractats, explotats, enganyats, reprimits i castigats. Entendre que la llibertat del poble català (ni de cap altre) no pot estar subjecta a rebaixes de cap mena, és una qüestió fonamental. Dialogar i/o negociar al marge d'aquest principi no pot oferir sinó una perspectiva castradora de qualsevol forma col·lectiva de futur. I encara que hom pugui estar convençut que els nostres representants a la taula de marres tenen molt clar aquest compromís amb la llibertat, també observa amb una creixent inquietud que, sigui quina sigui la ideologia política predominant en aquesta, les constants de la política espanyola vers Catalunya es mantenen dins d'una perspectiva absolutament rígida i inamovible. Això és el que hi ha i el que seguim veient per ara i tant.

Independentisme trossejat

Per molt positivament que ens ho mirem, ho vulguem veure i ens esforcem a entendre-ho, no podem veure amb bons ulls aquesta lamentable situació. Tenim massa referències històriques de tot tipus que ens fan veure una perspectiva francament gens esperançadora. Tot i que un servidor comparteixo al respecte la majoria de les tesis exposades en un article a Vilaweb del dia 3 de març per l'admirat compatriota Pep Andreu, actual alcalde de Montblanc, no puc evitar la visió d'una perspectiva complexa i complicada. 

Democràticament dividits a la base per una estratègia que tenim sobradament reconeguda com és la del retorn a un nou autonomisme, que és el que en definitiva ens preconitza el junquerisme d'ERC per una banda i, per una altra el president Puigdemont encapçalant una hipotètica candidatura transversal que abasti al màxim la pluralitat de la nació catalana per aconseguir una gran victòria electoral en les pròximes eleccions catalanes, encara sense data de moment. Que com diu Pep Andreu, "avui la cosa no tracta d'escamots, ara i aquí, això és cosa de vots, de democràcia, de respecte pel dret d'autodeterminació, de respecte pels drets humans, socials, de lluita no violenta i de reconeixement internacional". Afegint tot seguit "el president Puigdemont va convertir-se a Perpinyà en el gran líder de la llibertat de Catalunya tot assolint el lideratge del Francesc Macià del segle XXI". Tota una perspectiva amb més ideals dels que ens ofereix el tan esgrimit i trillat pragmatisme autonomista.