«Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut» 

Josep-Narcís Roca i Farreras (1830-1891)

Taula de diàleg

Escric pràcticament la vigília (ho faig la matinada de dilluns a dimarts) de la que, acabi com acabi, serà la històrica trobada a l'entorn del que, en termes eufemístics, s'ha anomenat "taula de diàleg". La que, previsiblement, demà dimecres a la tarda han acordat de constituir. Els relats previs a la constitució de la qual han estat variats i n'hi ha hagut per a tots els gustos. Des de la gran transcendència que molts li han volgut veure, fins a la paròdia que uns altres s'han avingut a considerar com d'èxit polític sense precedents dins dels temps que corren, hi ha un recorregut que ja veurem tots plegats què ens depararà.

Més enllà del natural escepticisme de la nostra forçada relació amb l'Estat espanyol, no hi caben gaires esperances en les que puguem situar el futur del procés d'alliberament que el poble de Catalunya ha emprès amb responsabilitat i convicció. Diguin el què diguin uns i altres, haurien de tenir molt clar i ben assumit que només som (i serem) plat de segona taula i, que ara els servim de recurs exclusivament per als seus interessos polítics de poder, conseqüència circumstancial de les darreres eleccions estatals.

Amb tot, ja tenen la taula parada i més enllà de les quatre potes que simbòlicament deien els d'ERC que havia de tenir, resulta que finalment el que tindrà seran setze cadires i això comença per ser molts culs que, si més no, podrien servir per a escalfar, les cadires, és clar. És aquí on vull recordar a qui correspongui, que els catalans no som, ni serem mai més, la torna de ningú.

Materials que s'han d'entaular

Ara podrem veure què és el que uns i altres tenen previst de posar damunt la taula i, tanmateix, si el que tenen previst de posar-hi, o d'entaular que en podríem dir, s'ha preparat convenientment, naturalment em refereixo a la part que representen les cadires de l'Estat. En aquest cas les del PSOE.

És essencial, per part dels nostres representants polítics, posar damunt de la taula l'endèmic dèficit fiscal anual de 16.000 milions d'euros de mitjana contrastada durant els darrers exercicis que s'han donat ja per tancats. No és que sigui urgent, sinó que ja és vital. Vital per al nostre malparat país. Ací rau la solució de totes les nostres urgents i inajornables necessitats pressupostàries. Així de simple i de just tot plegat. I fa massa temps que, tret del president del Consell de Cambres de Catalunya, no se'n parla degudament. Ni degudament ni responsablement.

I sí, ja sabem que l'estat és l'Estat i també sabem perquè així es pot contrastar que aquest sembla obcecat a fer-nos desaparèixer com a poble, país i nació. En tenim i en rebem proves cada dia de cada mes i de cada any sense solució de continuïtat. No cal pas enumerar-les perquè humanament hem arribat al punt que ja no hi ha cap esperança social ni mística que ho pugui suportar. Des d'Espanya via Madrid ens ho centrifuguen tot, àdhuc la dignitat, a canvi de repressió, de sentències injustes i de violència i determinats sectarismes d'ordre religiós també s'hi abonen amb una voluntat justiciera, cínica i curulla de ressentiment amb afanys destructors.

No cal dir que en contra de Catalunya i dels catalans, això d'Espanya funciona com els de "Fuenteovejuna: todos a una" només que a l'invers del que l'obra teatral va denunciar al seu temps. Recordem-nos del "a por ellos!". Són exigents, intransigents i violents, i és per això que les seves relacions amb nosaltres són unes relacions clarament tòxiques, injustes i molt cares. Podríem dir també, si més no pel que respecta a Catalunya i els catalans, que Espanya pateix una distròfia territorial i humana de difícil solució. Potser més que difícil, impossible. I en això ens trobem i en això estan els protagonistes de la taula. El seu "bé superior", el de la part del PSOE s'entén, no casa, ni probablement casarà mai, amb el "bé comú" que pensen (suposo) posar damunt de la taula la part dels independentistes catalans.

Caldrà esforçar-nos per destriar el gra de la palla que ens abocaran com sempre ha passat al llarg dels segles.