Construïm la nostra identitat sobre la interpretació del que passa i vivim. En alguns països ho fan amb consens. En altres, com el nostre, ho fem sobre l'exercici del constant revisionisme, sotmès a un control polític que es carrega de raons fins que és substituït pel següent control polític, que també es carrega de raons, les seves. No és estrany que un mateix carrer o avinguda hagi tingut dos o tres noms en el darrer segle. Tants anys de convivència creen vincles i greuges. Per sort, hi ha noms que sobreviuen als vaivens de la vida. De tan comuns com són, ningú no ens els tocarà. 

Aplaudeixo l'escrit de Josep M. Solé sobre el senyor Manel Girona. No hauria de passar per alt ni ser un article més. No és qüestió de generar falses beneiteries mitòmanes, però és evident que hi ha persones i personatges. Tampoc jo no entenc el perquè d'algunes nomenclatures dels nostres carrers. No s'hi pot fer broma, car és una bona ocasió per retre un record perdurable a fills del poble, del país o del món que han estat cèlebres per la seva aportació humana i professional. Aquí hi entra de ple i per mèrits propis, molt ben exposats en el dit article, el senyor Manel Girona. 

Tothom té les seves idees, i s'ha de tenir en compte l'actualitat i els seus imperatius. Resulta una obvietat la poca presència de dones. Una regla no escrita, coherent amb els temps que corren, seria respectar la paritat home/dona. De dones n'hi ha poques, però d'esportistes, cap. Es pot al·legar que no n'hi ha hagut de talla internacional entre els nostres avantpassats. No és això, sinó la nul·la voluntat de considerar com es mereix un segment de l'activitat ciutadana de gran ressò. Igual que hi ha els Amics del País, per exemple, també hi podria haver els Amics de l'Esport. 

Aviat es complirà mig any des que Pierre Oriola es proclamava campió del món amb la selecció espanyola en imposar-se a la final a l'Argentina. Un mèrit que parla per si sol i que molts dels més reconeguts jugadors de bàsquet no el tenen, per molt que l'hagin somniat. Alguns potser pensaran que sóc pesat de treure altre cop la qüestió, com en el seu temps vaig fer pel reconeixement de Joan Capdevila. Hi ha coses que s'han de recordar perquè no ens n'oblidem. Primer pel mèrit contret per un targarí. Els pares viuen aquí, igual que les seves germanes. Segon, per un greuge comparatiu: si amb Joan Capdevila es va fer el gest, ara no podem ser menys. 

Déu n'hi do per a una capital de comarca com la nostra tenir un pavelló de bàsquet i els camps de futbol amb nomenclatura pròpia de tan gran nivell. Dues instal·lacions a tocar l'una de l'altra en la zona més esportiva de la ciutat. Els dos nascuts aquí i formats en clubs locals, arribant a la màxima excel·lència. Dubto que existeixi un cas igual. Toca organitzar, coordinar i muntar un acte amb presència del protagonista, de les autoritats locals i les del Club Natació. Un altre punt a favor perquè l'esport contribueixi a alimentar de forma explícita la nostra memòria col·lectiva. 

El bàsquet és un puntal mediàtic de l'èpica esportiva, de gran impacte entre els més joves. Qui no s'ho cregui que s'atansi a un pati d'escola per veure a què juguen els nens i nenes a l'hora d'esbarjo. L'èxit i el fracàs dels seus ídols els pot arribar a desestabilitzar emocionalment. I no cal ser nen per adonar-nos que l'esport professional amaga aspectes de la nostra competitivitat que ens costa d'admetre com a propis. És una teràpia on es barregen sentiments i fòbies a uns colors que magnifiquem pel que són i representen. Els del Pierre són els del Barça. Fa patxoca!

M'imagino que al Pierre la idea el pot superar, perquè és dels que li agrada ser un més i no cridar l'atenció. Però ningú no pot negar els mèrits acumulats i la seva vàlua com a esportista d'elit i com a persona propera que no es fa estrany amb ningú. Una anècdota de quan vaig entrevistar-lo per a Nova Tàrrega, fa nou anys. Jugava amb l'Assígnia Manresa. Ens vam trobar a la Rambla amb un temps esplèndid i li va semblar bé d'asseure'ns en un banc per començar a xerrar. Lògicament, molts vianants el reconeixien, i a tots els retornava la salutació amb cortesia. 

A destacar que el Pierre ha arribat al cim, però no ho ha tingut fàcil. Sovint, quan la victòria somriu, només veiem el costat més gratificant de l'èxit. No és una estrella, ni aspira a ser-ho; coneix les seves virtuts. És home d'equip i la seva tasca contribueix a fer equip. No li hem sentit mai una declaració fora de to ni li han pujat els fums al cap. Sota la seva rialla permanent s'amaga un considerable sacrifici personal i familiar. L'esforç ha estat més present que el que projecta la seva imatge. Formes part del nostre patrimoni, Pierre, i mereixes que així t'ho reconegui Tàrrega.