Aquesta és una època estranya i complicada per a "events", que vindria a ser esdeveniment, acte públic, aplec, celebració.

Degut a la vida rutilant que algunes persones duen, la quantitat d'esdeveniments als quals han d'assistir deu ser proporcional a la de peces de roba que els cal combinar. Penso, i crec que no m'erro gaire, que cada acte al qual assistim diu més de nosaltres que les paraules que hi aboquem; que el rictus i el posat del cos expliquen més que el títol de l'esdeveniment. En tota fotografia que vulgui recordar aquesta "memorabília" a la qual ens hem tornat addictes –llegiu xarxes socials, de més antiga a més moderna– hi ha d'haver el fotògraf de torn, que s'encarrega de fer de mag i bruixot amb l'espai, les persones, els perfils, els enquadraments. Qui retrata ha de saber variar l'escena, l'angle, el color. No és fàcil, i no els retrauré pas, aquesta facultat que pocs arriben a tenir: fer de la fotografia un acte de meravella i testimoni, una fita inesborrable tant per a l'espectador com per al protagonista. Tot i això, en els reportatges que l'escriptora té per costum analitzar, hi troba a faltar l'espurna de la creativitat, i tot es resumeix en un mateix angle, una positura calcada, un perfil confús. Si no fos per la constància a descobrir alguna variant, es diria que l'escenari es repeteix i els actors, també. A força d'aclucar els ulls hi trobo una cara coneguda, una mà vehement alçada en un vers combatiu, braços que saben com ocupar l'espai. Però em canso, i massa sovint plego de mirar la foto multiplicada fins a la sacietat, perquè ho és.

L'altre assumpte que em preocupa és la vestimenta dels actes públics. Ai, lectors assidus d'aquesta pàgina! Fa poc em va sorprendre –desagradablement, és clar– una publicació en què els protagonistes s'havien fos, literalment, amb el fons on llegien poesia. Tots vestien de colors foscos, o en la variant terrosa. Deu ser perquè no els titllessin d'habitants en torres d'ivori, i amb les tonalitats d'hivern se'ns fessin més propers. El pitjor del cas fou descobrir que dos o tres dels que allà deien poemes, no s'havien pres la molèstia de treure's la dessuadora de córrer, i així van ser immortalitzats –és un dir. Desconec si la seua soberga els impedeix vestir de vermell. En tot cas, els colors vius en un entorn descolorit ens farien trobar qui hi fa coses, diu coses, canta coses. Em permeto aconsellar-vos que us vestiu dels colors que us donen força, poseu-vos una peça que contrasti vivament amb el conjunt, arregleu-vos les orelles amb arracades singulars i artístiques. Descobrireu que l'acte llueix millor perquè la vida –amb els cons i els bastons dins dels ulls que la miren– hi és present.

A tot el que dic podeu fer-ne cas, o reptar-me a desdir-me'n en totes les xarxes socials en les quals publico el meu pensament. Penseu-hi, rumieu. Si cal, canvieu de fotògraf i d'armari. Amb els anys us agradarà veure com brillàveu en aquella instantània, i n'estareu agraïts. Fins a oblidar que éreu vosaltres qui hi sortíeu, a la fotografia.

PD. Tot el que aquí s'ha dit és pura realitat.