"On ho he deixat?" Quantes vegades no deveu haver dit aquesta pregunta en veu alta, i no heu esperat resposta. No en cal, per a què sentir una tirallonga de preguntes encara més exasperants: "On ho havies deixat? De quin color és? Quina forma té?" T'atures a pensar, i treus tot el contingut de la bossa de mà, i endreces allò que cal endreçar, i llences tres papers sobrers i dues galetes a mig mossegar... i allò no apareix. Tornes a posar els articles dins de la bossa. Recordes que ahir portaves un altre abric i li regires les butxaques, com si en depengués la teua vida. T'atures, t'eixugues la suor del front amb un mocador de paper que has trobat prop d'un buida-butxaques. ET VOILÀ! L'havies deixat allà, fa unes 10 hores, pensant que, com que era a l'entrada, i sempre –sempre– descarregues la bossa allà, el trobaries. Llavors et maleeixes, i et dius "que ruc que sóc!" perquè saps que tornarà a passar. Torna a passar, oi tant. I si fos al lavabo? Aixeques la tapa del vàter, per si de cas. Llegeixes les portades de les revistes amb què t'encantes quan hi vas: Elle, Lecturas, Vogue. "Hola!", diu la darrera, i el mòbil damunt de la reina Letícia, tapant-li la dentadura de cavall. En aquell moment et truquen per dir-te, des de l'altra banda de la casa, en to triomfal: "Sona un mòbil! Deu ser el teu!"

Amb els guants succeeix el mateix. Un d'ells, posem l'esquerre, decideix separar-se del dret. És ben carallot, aquest guant: mai no ha hagut de suportar el seu company; des de la butxaca estant i amb el propietari fent de tàpia, ni el sentia remugar. Res, que està decidit a voltar món tot sol. S'amistança amb un altre guant esquerre de color bordeus, de pell finíssima i pigues blanques, que sap quatre mots en francès. "Tu veux rester ici avec moi, ce soir?", li diu el guant bordeus, arrossegant les erres, abans que es posi un rètol "de búsqueda y captura, se premiará con una recompensa" per a l'article rodamón. L'amo cerca el guant dissident, primer amb estimació, després amb ràbia. No entén per què no el troba. Un bell dia de primavera apareixen tots dos dins d'una butxaca, amb el dits entrellaçats.

Un altre article que té el costum de fer via en llocs desconcertants són les claus. Tant hi fa que vagin en grup –a l'estil de les comunitats hippies. Cap d'elles mana més que les altres; no obstant, s'entossudeixen a perdre's en estol, i a emmudir mentre es desplacen a indrets insospitats. Com és possible que no dringuin gens, que hagin perdut la facultat de fer música –pesada, sí–? Les hem trobades dins de la nevera, fitant el formatge. Calentones sota les mantes, amistançades amb els mitjons de dormir. Perplexes perquè ningú els havia preguntat si sabien nedar a l'aigüera. Marejades d'haver experimentat un rentat a 60 ºC i posterior centrifugat a les fosques. Fastiguejades per les baves d'un gos que les ha sacsejades... com si fossin cascavells de fireta, ves! Les que són descobertes en camps i conreus han perdut líder i clauer, una anella s'ha obert i el rovell s'ha apoderat de la seua essència. Al cargol que pretenia fer-les servir de "satisfyer" li han endinyat una clau de jiu-jitsu. Que bones que són elles per a segons quins mascles...

PS. El guant negre de la mà dreta, solter a la força, decideix tornar-se eremita dins d'un calaix fosc, on se'l sent cantussejar misereres i la cançó Lágrimas negras. Amb poc entusiasme, tot s'ha de dir.