«No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l'obra de millorament i progrés de la humanitat» 

Pompeu Fabra (1868-1948)

Procés

Aquest mot, en una cerca bàsica o consulta lingüística feta a través dels mitjans informàtics més corrents i en la majoria de les seves variants, ofereix un total de gairebé quatre mil accepcions o entrades. Déu n'hi do! Car que hi ha de tot. Però, donades les circumstàncies del nostre procés català en concret, servidor, sempre i cada vegada més, preocupat per les qüestions de base cognitiva (cosa de l'edat), he centrat el tema sobre l'entrada "procés cognitiu" sense cap ànim de retreure res a cap dels nostres protagonistes polítics i socials. 

La cerca diu "procés cognitiu: procés mental basat en la percepció, introspecció, raonament o memòria, i mitjançant el qual s'obtenen coneixements o s'arriba a la comprensió de conceptes". Em sembla que amb el que diu aquest text n'hauríem de tenir ben bé prou per entendre de què va el nostre procés o, millor dit, el procés català. I que cadascú pensi el que vulgui. Però, tant la nostra dignitat com els nostres drets fonamentals, així com també el nostre benestar tenen un límit, més enllà del qual podríem passar a no ser res ni ningú. És el que evidencien els coneixements que han permès la comprensió diàfana de tots aquests conceptes. Qui tingui dubtes pot fer al respecte l'esforç de practicar un cert procés d'ordre cognitiu sobre la qüestió. 

Tampoc no seria balder recomanar el mateix aprofundiment als polítics que diuen representar-nos, sense que perdin de vista, a tall d'exemple, les declaracions dels tres comandaments investigats de la Policia Nacional que van declarar el dia 10 d'aquest mes al jutjat d'Instrucció núm. 4 de Lleida per les càrregues del referèndum de l'1-O al col·legi electoral situat a la seu del Departament de Benestar a l'avinguda del Segre, i van afirmar que van actuar "amb summa delicadesa". Cal recordar que foren un total de 40 les persones que resultaren ferides amb tan "exquisida" delicadesa. I així, com es pot ben constatar, tants i tants altres casos que semblen inspirats en el patriòtic exercici del famós "a por ellos". Si és per seguir pujant-nos a cavall estem en la via correcta, la infortunada de sempre. En cas contrari, que s'ho vagin rumiant perquè això no marxa bé.

Ara sembla que l'Europa de les grans pàtries, la dels polítics i intel·lectuals de certa esquerra, la dels mateixos que han estat consentint aquestes barrabassades jurídiques, comença a veure l'ofec al qual ens tenen sotmesos els "simpàtics" poders espanyols.

En això estem i no tenim tantes vies ni opcions per agafar i tampoc no podem ni volem oblidar l'exemple pacífic i democràtic que l'1-O vàrem donar al món. 

El conveni col·lectiu

Com a poble ferit i estomacat, explotat i extorquit i probablement vinclat en aquests moments, mai no ens hem postrat i mai ho farem. No es pot negligir el que ja és irrenunciable i que alguns polítics, més esclafats que no pas guiats per un determinat sentit comú, atiat sobretot pels interessos d'uns quants, comencen a fer veure que es pot renunciar al que sigui en benefici del bé comú. Potser sense voler, però comencen a negligir. I un suposat conveni col·lectiu, socialment parlant, via pressupostos d'aquí, però, sobretot d'allà, protagonitzat pels poderosos buròcrates espanyols, és a fi de comptes una opció tantes vegades transitada que fa molt mala espina perquè es veu plena de segones intencions, fa pudor de socarrim i és per malfiar-se'n.

Tot plegat no va ja de córrer més o menys. Però sí que va del mateix de sempre, és a dir; de seguir-nos fotent pels quatre costats. I, sinó, que ens diguin quina serà la primera concessió que, vista la gran parafernàlia negociadora, ens acabarà cedint l'Estat a través del suposat conveni, també suposadament, entre nacions. Aquí ho deixo.

Mals que maten a casa nostra

Una notícia aparentment plena de gran responsabilitat és la que van donar els Mossos d'Esquadra a l'alertar de l'augment de víctimes mortals a l'autovia A-2 durant l'any 2019. Fins aquí és el que hi ha hagut. Però diagnostiquen malament quan afirmen que no concentra "cap punt negre". Només els puc dir que no veuen els possibles "punts negres" perquè tota ella és un autèntic "punt negre". Fa anys que aquesta via s'hauria d'haver desdoblat en funció del trànsit que suporta i així ho indica la seva IMD, que ronda els 24.000 vehicles diaris, quan la recomanació del desdoblament està fixada a l'entorn dels 14.500. Aquesta és la principal negror del tema, que s'agreuja més encara si tenim en compte la gran quantitat de camions ultrapesants que hi circulen a diari i la destrossen sense remei. N'haurem de seguir parlant, a no ser que pensin encomanar-se als experts del nostre Ajuntament, que amb les seves dràstiques i cares "bandes reductores" ho eviten tot. Fins i tot que puguem circular els conductors responsables.