«Independentisme vol dir que la gent s'adona de la humiliació que suposa que un país capacitat per autogovernar-se hagi de dimitir d'aquesta capacitat davant el poder d'una nació que se li declara superior» 

Joan Rendé i Masdeu (1943) 

La judicialització de la política

En un meu escrit anterior, publicat a la Nova Tàrrega de 24 de maig de 2019 intitulat: Ens han fotut un bon "JEC" d'hòsties, ja evidenciava de què anava, i de què aniria, la qüestió de la nostra represaliada sobirania. 

Entre el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l'ariet de l'Audiència Nacional, sense deixar de banda ni el TSJC ni les corresponents fiscalies, secundats tots plegats pels diligents òrgans administratius espanyols sotmesos a la quimera espiritual de preservar, per damunt de tot i de tothom, "la sagrada unidad del Estado espanyol", s'han carregat per segona vegada i d'una manera clara i definitiva la sobirania del nostre Parlament. La primera, cal recordar-ho, fou el 30 de gener de 2018, ara fa gairebé dos anys, quan Roger Torrent, el mateix actual president del Parlament, –segona màxima autoritat en l'ordre jeràrquic del nostre país– va anunciar que suspenia el debat d'investidura de l'aleshores president electe Carles Puigdemont, perquè l'executiva d'ERC havia decidit d'acatar la decisió del Tribunal Suprem i evitar així les conseqüències penals sobre els seus dirigents. Cal suposar que es referia a la seva persona exclusivament per la responsabilitat política i executiva del càrrec que ostentava.

Allà, amb l'acatament de tot plegat, va començar la seqüència dels successius fets que, malgrat tots els acords i la sorprenent acceptació per part de JxCat en aquell moment, ens ha portat a la patètica realitat de la situació d'avui. La via repressiva, que mai ha parat, ans tot el contrari, aquesta vegada en mans de la JEC, però podia haver estat qualsevol altre dels molts actors disposats a fer mèrits per veure qui ens la clava més forta, l'hòstia, una més de les tantes ja rebudes i sobradament anunciades. Sorprèn, no obstant, que una altra vegada (la segona en importància i significació) ERC hagi cercat raons suposadament tècniques que, per cert, el mateix reglament de la cambra de forma clara i textual a l'article 249 desmunta sense cap mena de dubte les falses raons adduïdes basades en l'informe del secretari general del Parlament, senyor Xavier Muro, qui ha protagonitzat, més enllà del que li tocava de fer, una actuació administrativa que un servidor no troba la paraula més ajustada amb la qual es podria qualificar. Les que trobo són molt lletges.

La pastanaga

Vull dir la que representen ara mateix els pressupostos. També les urgències econòmiques que ens han provocat les recents llevantades, perquè aquí sempre plou sobre mullat. I, és clar, tot fa preveure que només tenim un camí: el del peix al cove de l'autonomisme de sempre. Només que ara hem d'acceptar que el contingut de la nostra autonomia s'ha aprimat per culpa de l'obsessiva centrifugació recentralitzadora i ultra totes aquestes lamentables situacions, segueix la febre repressiva via judicialització de l'Estat penetrant per totes les esquerdes provocades al nostre afeblit país com si d'una pesta es tractés. 

Això sí, la base social, objectiu polític anhelat públicament per ERC s'ha eixamplat i ara ja s'estén cap al territori de l'imperialisme espanyol, naturalment en detriment dels drets i les llibertats de la Catalunya que l'independentisme malda per defensar. Estem patint una crisi política profunda en moments molt delicats, s'ha desfet la unitat de les nostres forces polítiques en benefici del sectarisme partidista, i la ciutadania observa atònita com, en virtut d'aquestes errònies estratègies es dilueix el legítim horitzó de la tan anhelada llibertat, per la qual tanta gent s'ha mobilitzat des de l'any 2010 al llarg de tots aquests anys fins a dia d'avui. Havent portat a terme la memorable jornada del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i havent patit una repressió física brutal i unes derives impròpies d'un estat democràtic. 

I nosaltres, els independentistes, maldem constantment pel diàleg; per enraonar, i ara ens afirmen els eixampladors de la confusa base que tindran l'oportunitat de fer-ho en contrapartida als compromisos acordats. Al meu parer, si persisteix l'actual desunió, arribarem al diàleg completament afeblits i probablement desfets, i més necessitats que mai de mossegar la pastanaga que se'ns posi per davant. La que sigui, perquè la brutal succió dels recursos econòmics per part del poder central no para ni pararà. Seguim tenint una mala peça al teler i això va per llarg, per molt llarg. I ja sabem allò que es diu de "malaltia llarga, parenta de la mort". La catarsi està servida i ves si no ens en sortirem. Per ara seguim confinats a les mans dels poders de sempre.