«No solament en nom de la llibertat dels pobles, sinó també en nom de la llibertat dels homes, cal ésser partidari de la sobirania de Catalunya, pàtria nostra. Els catalans duem la llibertat a la sang, i una Catalunya autònoma o lliure es posaria ben aviat, en el seu règim intern, a l'alçada dels pobles que avui marxen al capdavant de la civilització»

Antoni Rovira i Virgili (1882-1949)

Dependència tòxica

Més enllà de les "glorioses" destrosses produïdes per les recents llevantades al nostre desnodrit país, hi ha una toxicitat política constant i generalitzada que cada vegada va a més en les relacions governamentals de dependència autonòmica amb l'Estat espanyol.

Aquesta lamentable realitat, de sobres contrastada, té totes les vies obertes per on circular sense cap tipus de justificació ni esmena, és a dir; amb total impunitat, que per això són els poders de l'Estat. I, a fe que s'hi dedica amb tota la sanya que pot i n'és sobradament capaç. Afirmen que l'1 d'octubre de 2017 vam donar un cop d'estat, quan en realitat qui el va donar amb totes les conseqüències van ser els qui van portar a terme l'aplicació del 155 superant la gravetat de la pròpia llei que l'hauria d'haver regulat. Fer fora tot un govern i tancar un parlament que havien estat democràticament elegits, ultra les generalitzades i maldestres intervencions de tots els departaments institucionals haguts i per haver, què és si no un cop d'estat? És evident que de ganes no els en faltaven si tenim en compte la negativa (ara ja confirmada pels seus il·lustres autors) a acordar una sortida pactada que, per cert, tantes inesperades (potser ingènues?) frustracions va suposar, sobretot als rellevants actors que de bona fe hi van mitjançar.

No tenir en compte que els poders del règim espanyol ens han volgut (i ens volen) de sempre i ara també, i potser més que mai, vençuts i humiliats, és d'una ingenuïtat lamentable, perillosa i a voltes irresponsable. Aquesta és la realitat transversal, de fons i de forma a la qual ens trobem enfrontats.

La repressió que no para

Dirigida principalment als independentistes i a tothom que es mou "i no surt a la seva foto" oficial dels poders que regeixen la peculiar democràcia del Regne d'Espanya. Tenim una quantitat ingent de pacífiques víctimes citades a declarar als jutjats de torn per motius com protestar davant del TSJC, altres pels talls de carreteres com el que es va donar a la Jonquera, al Baix Ebre, a Alcarràs, a la Diagonal de Barcelona, etcètera. I tots els derivats de l'1-O que van des dels que van rebre la violència de les forces policials, passant pels alcaldes i regidors que a criteri dels instructors corresponents, aquells mateixos entusiastes defensors de l'"a por ellos", mereixen ésser jutjats amb totes les conseqüències per unes judicatures més interessades en la repressió que no pas en la justícia. Aquesta mena de toxicitat dirigida implacablement contra la minoria nacional catalana i contra tots aquells demòcrates que gosen defensar-la des de diversos llocs del mateix Estat espanyol és la que ens dedica l'estat dit constitucionalista sense vergonya ni aturador.

Hi ha qui opina que ja no val ni la pena de lamentar-se perquè això és tot el que hi ha. I no hi ha res més. Home!, al marge del respecte que mereix tota opinió, sí que s'ha de prestar atenció als que ho veuen passar tot plegat i pensen que és una exageració, una mena de victimisme exacerbat dels resistents (o indepes) catalans. Però, la gravetat de la repressió que no para (ni pararà) comença a recrear-se amb la mortificació directa i maquiavèl·lica dels nostres màxims dirigents. Al respecte s'escau atendre amb una serena reflexió l'expressió darrerament manifestada per un jutge en relació a la legítima petició d'un permís de 72 hores d'en Jordi Cuixart que diu textualment "persisteixen distorsions cognitives resistents al canvi" i segueix a continuació un informe capital amb penoses valoracions. Penoses i profundament lamentables.

La Generalitat com a poder

Hem d'acceptar que la Generalitat de Catalunya, en les actuals circumstàncies, no és un poder real. Té més de simbòlic que no pas de real. I sort que encara hi ha molta gent a Catalunya que creu en la força que representa tot el seu simbolisme històric i emocional. I cal recordar ací que la presidència de la Generalitat sempre ha estat lligada a la repressió. Però, més enllà d'aquestes constatacions, també cal pensar, i sobretot creure, què podríem arribar a ésser si fóssim un país lliure en el concert de les nacions més avançades i solidàries del món. A tot això hi ha qui només veu "groc" arreu i qui només pensa en el pragmatisme polític sobre la base de passar pàgina sense més. Cal parlar-ne, de tot plegat.