«Nosaltres hem de ser molt ambiciosos, políticament ambiciosos, per una Catalunya rica, completa, tan independent com sigui possible i tan lliure com sigui possible. I, aquesta limitació del possible, no l'entenc en el sentit d'haver-nos de sotmetre a l'Estatut, a tals o tals convenis o pactes determinats, sinó en el sentit pel qual jo poso sempre limitacions d'independència a tots els pobles, perquè els voldria tots independents i agermanats, única manera de servir la pau i la fraternitat entre els homes» 

Manuel Serra i Moret 

Un forat negre, fosc i opac

He fet referència en diversos escrits anteriors i des de fa temps, a Madrid, no pas com a ciutat ni com a capital, sinó com a forat negre de l'Estat espanyol per ser l'epicentre residencial dels poderosos d'Espanya. Dels poders allí enquistats que conformen les elits improductives que veuen perillar els seus costosos privilegis. Costosos per a la resta dels espanyols que ja no saben com pagar-los. I no diguem de Catalunya i de la resta dels PPCC. La ingent quantitat de funcionaris de tots els nivells, acomboiats per les planes majors institucionals i pels consells assessors de les grans companyies i multinacionals, passant per les conferències episcopals, judicatura suprema i complementàries, cortesans mitjancers i intermediaris, cúpula militar, i un llarg etcètera de mai acabar que entre tots conformen una massa poblacional que, més enllà de la seva qüestionable productivitat i eficàcia, necessiten uns recursos extraordinàriament importants que s'han de sufragar via impostos. Però, el més destacable de tot plegat és que tota aquesta gent, inclosos aristòcrates i tecnòcrates, viuen, perquè sempre ha sigut així, en una realitat paral·lela en la qual les crisis no són més que comentaris de cafè. Aquesta és només una part de la fastuosa i impenetrable realitat del forat que alimenta Espanya. Procuraré seguir-ne parlant.

La "unidad" és la gran excusa

Diria que és la que han clavat al seu frontispici nacionalista i han reblat, tant conservadors com progressistes, amb la metàfora aquella de "qui es mogui no surt a la foto". L'imperialisme se'ls esfondra per anacrònic i fracassat. Només cal repassar les seves accions al llarg de la història. I, tanmateix ara és quan s'imposa la pregunta: pot ser que a Espanya ja només els resti la violència i la repressió com a úniques vies per a la imposició de la sacrosanta unitat espanyola? La resposta, si no anem mancats de reflexos, per als catalans és més que evident. És greu i aclaparadora. Sobretot per a l'independentisme català. I aquesta evidència, que ja fa temps que va agafant cada vegada més cos, s'estén a d'altres indrets del territori nacional espanyol i també ideològic. Han rebentat totes les costures democràtiques de l'ordre i la convivència amb judicis amanits de falsedats, injustícies i gravíssimes sentències. I, com que tenen tota la maquinària repressiva, la maquinació no para. Fins quan pensen fer-la durar? Que és que es volen quedar sols?

De fet, cada vegada s'hi estan quedant més, de sols. Sols amb les seves històries, enganys, mentides, relats de ficció, i obcecats amb un anticatalanisme extrem que impregna i guia totes les seves accions. Associats amb els unionistes sembradors d'odi i crispació centrats a dinamitar la convivència i el precari benestar social de tots els catalans, fet de greus conseqüències que costarà grans esforços per poder-la recuperar. Tot plegat forma part essencial de la seva, diguem-ne, patriòtica estratègia, absolutament contrària i sistemàticament centrada al total anorreament dels nostres legítims valors polítics, culturals, d'identitat, econòmics, productius, etcètera. I tot plegat, per si encara no fos prou greu, resta amarrat pel sistèmic dèficit fiscal que es manté dins d'una opacitat que negligeix totes les responsabilitats polítiques vers els ciutadans de Catalunya. 

I és ací on em pregunto: quina és la via política que (alguns polítics) afirmen haver activat que pel que s'ha vist fins ara no ha ni mencionat les gravíssimes conseqüències de l'increïble endèmic dèficit fiscal que fa tants anys que estem miraculosament suportant? Malgrat tot, com que sempre hem volgut el diàleg amb tothom perquè volem que es pugui parlar de tot, benvinguda sigui l'activació de la via política, sigui la que sigui, que per ara (no ens enganyem) és més una sendera que no pas una via, i ves que no ens porti, com gairebé sempre ha passat, a una via morta o a l'abocador dels bons propòsits. Si fos així, només recordar que on ens cal arribar està ben clar i que ara el nostre país no està per més brocs perquè es veu que ens hem mogut i no tenim dret a "sortir a la foto". Amén.