Som vulnerables.

De vegades em passejo per la platja de la filosofia i me n'enduc granets de sorra que em permeten dormir malgrat que m'inquietin i se m'enganxin a la pell. L'altre dia, fent un volt d'aquests, vaig anar a escoltar l'oceà de pensament del filòsof Joan-Carles Mèlich, basat i desenvolupat a partir del concepte de finitud. Ell, com molts que el precedeixen, ens diu que ser i saber-nos finits; saber que ens morirem, ens fa vulnerables. De fet, defensa que la mateixa existència en si, la nostra condició, és vulnerable si entenem que "un cos vulnerable és aquell que pot ferir i ser ferit".

No cal que m'erigeixi contra la metafísica com fa el filòsof en qüestió ni tenir un gran intel·lecte –aquest article n'és la prova– per observar aquesta vulnerabilitat humana en el meu dia a dia. No només la veig en el malalt, en el sensesostre, en el pobre material o d'esperit o el qui pateix mal d'amors o la pèrdua d'algú o alguna cosa. La vulnerabilitat camina amb nosaltres també quan tot ens va bé, quan els somriures no són forçats i la felicitat sembla infranquejable. Jo la veig davant del mirall cada matí. Ningú s'escapa de la vulnerabilitat en tant que aquesta és intrínseca a nosaltres. Mèlich ens diu que des que arribem a la vida que ja tenim la capacitat d'afectar el món i els altres. I és que és innegable que cada respir, moviment, acció i decisió nostra té un impacte així com les dels altres en nosaltres. Quin poder i quina condemna!

Davant d'aquest panorama incert i fins i tot desesperançador, què hem de fer? Si la vulnerabilitat ens és part del cos tant com ho són les nostres venes i la pell que les recobreix, com protegir-nos de la intempèrie; com evitar-la? La resposta és simple: no es pot i potser ja va bé que sigui així. Seguint amb les tesis del filòsof, és gràcies a ser vulnerables que els humans hem après a relacionar-nos amb els altres. La vulnerabilitat ens demana necessitar l'altre en la recerca d'una consideració, una afecció que ens aixoplugui d'aquesta nostra delicadesa. I és en aquesta relació amb l'altre que en sorgeix, en moltes ocasions, la felicitat. És a dir, que el contacte, el tacte amb els altres, ens empara, a mitges, de tot això que és viure. Hi penso i potser sí que ajuda. Amb tot, jo em pregunto si més enllà de les relacions amb els altres, potser també hauríem de treballar la relació que tenim amb la nostra vulnerabilitat mateixa. Acceptar que som fràgils, que hi ha molts grisos i poques certeses i aprendre a tolerar-ho. Som així. 

Sigui com sigui, si és a les nostres mans, fins a cert punt, ser la guspira que aporta una mica d'esperança als altres i a nosaltres mateixos, no és exagerat afirmar que tenim la responsabilitat de fer-nos, entre tots, el camí una mica menys difícil. Si som afectuosos i jo afegiria sincers amb tothom i sobretot amb aquells que ho necessiten més (i això ens inclou); pot ser que ens sigui més fàcil seguir. Mèlich diu que "estem condemnats a la pèrdua, al buit i a l'absència" i que davant d'aquesta crua realitat, a un només li queda resistir amb una "ètica responsiva" o, dit d'una altra manera, amb com ens relacionem amb els altres; amb les abraçades, els gestos i els petons. El filòsof resisteix amb petons i un servidor tolera amb sinceritats. Potser ens cal una mica de les dues. O cap. Càsum els granets de sorra!