10 coses que has de fer abans de morir; 3 tècniques per plegar la roba en la meitat del temps; 5 llibres que et faran més eficient a la feina i que et portaran l'ascens que et mereixes...

Corre! Atrapa'l! Sigues el primer i no ho deixis escapar! Això és la guerra!

Va, consumeix experiències una rere l'altra sense gaire temps per gaudir-les, que encara et queda una selfie davant l'església famosa aquesta construïda per no sabem ben bé qui. Afanya't, que si plegues els mitjons més ràpidament podràs veure un altre capítol de la sèrie que et té enganxat; que si millores els números de l'empresa també milloraran els teus i així podràs veure la sèrie que et té enganxat en una tele més gran o podràs fer-te selfies en més esglésies d'aquestes que no saps ben bé qui les va construir i que tampoc t'importa gaire saber-ho.

I així amb tot, quina presa de pèl i temps! No n'esteu fartes? La societat en què vivim és la batalla interminable contra nosaltres mateixes. M'explico: primer se'ns dispara a la vida com aquell qui envia un soldat a la guerra i se'ns arma amb anys d'escola on se'ns obliga a (des)aprendre com utilitzar els espais entre les agulles del rellotge de forma eficient per fer guanyar calerons als amos –i si queden molles per nosaltres, encara gràcies–. Esforça't més, sigues emprenedor i competeix! Després, ja en el camp de batalla, treballats i explotats, se'ns diu com seguir guanyant segons, minuts i hores en la superficialitat del consum i que no pari el bombardeig! Treballa, produeix, consumeix, descansa mentre segueixes consumint i mor.
Doncs ja n'hi ha un tip! Jo dic prou, enlairo bandera blanca i em rendeixo. Sí, ho sé. És difícil. Si no marxo i em faig un hortet a la muntanya i em poso a viure a lo medieval, serà bastant complicat sortir d'aquest sistema; de creuar la ratlla i començar a dibuixar quelcom nou, diferent i autèntic. Però només ens queda resistir i rebentar rellotges. 

Jo, soldadet ras, us insto a totes a rebel·lar-vos –no molt, o se us acusarà de terrorisme– contra aquesta necessitat imperiosa de ser eficients, treballadores i consumidores de la vida i l'ànima i us animo a dedicar-vos, de tant en tant –en la mesura que us sigui possible–, a l'art de la procrastinació i del no fer res. Us encoratjo a observar els caminets de formigues que pugen i baixen amb granes de totes mides i colors; a jugar amb els vostres fills durant hores lluny de pantalles i dates límits; a pintar o dibuixar com quan éreu petites sense preocupar-vos de res més que gaudir-ho; a escoltar bona música tombats a terra i veient els núvols passar o a jugar a mirar els ulls d'algú que us estimeu. O el que sigui. M'és igual.

Jugueu a ser més nens, més essència i menys eficàcia. Al principi us costarà sortir de l'espiral de productivitat; la vibració del vostre telèfon us exigirà tornar al món malalt. Però si resistiu, i això no és psicologia d'autoajuda –Déu o qui sigui me'n salvi!–, segur que sentireu alguna cosa bona, d'aquelles que valen la pena viure. I així, haureu creat una petita escletxa en els mecanismes que ens exploten amb la precisió d'una escopeta de franctirador.

Dic jo que si no ens queda altra que seguir en la guerra que ens va fer néixer, seguirem dempeus, carregats amb l'arma de perdre el temps per començar a viure'l. Perquè respirar no és només sinònim de produir per guanyar, també pot ser observar el dia, sorprendre't i abraçar el buit.

I ara us deixo, que me'n vaig a primera línia del front, a no fotre res.