Ni amb la sentència. Ni amb la sentència del procés judicial de l'1 d'Octubre ha arribat una unitat política en fets i paraules que una gran part de l'independentisme demana: que els dos grans partits independentistes es presentin junts a les eleccions; en aquest cas, a les eleccions espanyoles del proper dia 10.

Amb condemnes de desenes d'anys de presó, no hauria estat coherent i lògic veure una única llista al Congrés del bloc independentista? Tant costa d'entendre? Tant costa renunciar una mica, negociar i aglutinar voluntats?

En aquesta legislatura morta, Esquerra Republicana tenia 15 diputats al Congrés i Junts per Catalunya en tenia 7; la suma seria de 22 diputats; i si la fórmula unitària funcionés i activés votants desanimats podria ascendir posem a 24. Recordem la fórmula d'èxit de Junts pel Sí! 
Quants diputats va treure Vox a tot Espanya, per posar un exemple? 24. Amb això ja se la considera la cinquena força política del congrés, després de PSOE, PP, Ciutadans i Podem. I seran presents a tots els debats televisius… Seria molt potent veure una força catalanista independentista en un bloc de 22 o 24 persones al Congrés de Diputats.

Els majors èxits electorals pretèrits de CiU al Congrés van ser amb Miquel Roca de candidat: 18 diputats va obtenir el 1986 i el 1989. Ha plogut molt, però la comparativa serveix.

Ara, sense poder-se presentar els presos per les seves inhabilitacions, hauria estat tan senzill com posar Gabriel Rufián de número u i Laura Borràs de número dos i fer una llista en cremallera, amb més números per a ERC pel seu bon darrer resultat. I és clar. I ja dic, Rufián de candidat sense buscar un candidat/a independent de consens entre les dues parts. Ho dic en la línia unitària que proposava el president Puigdemont per anar junts a les darreres eleccions europees: ell deia de fer un saltiró al costat i deixava que fos Oriol Junqueras qui encapçalés la llista. I ni així allò es va fer realitat.

En aquest bloc unitari, consideraria que hi entrés també la CUP, però després de dir en moltes eleccions generals que per a res es presentarien a Madrid, i preguntar què s'hi ha d'anar fer i acusant els altres partits de per què hi anaven si havíem d'anar cap a la independència... aleshores el problema de coherència ja ve d'abans i no demano més…

No s'entén aquesta falta d'unitat, i menys considerant que a Brussel·les o a Madrid no s'hi va a ocupar càrrecs de poder, no s'hi va a governar. Cosa que sí aplicaríem als intríngulis de la política catalana; i per això no dic pas que calgués repetir la fórmula després al nostre Parlament. Són eleccions a les quals es va a ocupar espai polític, a donar representativitat als catalans. Ni ERC ni Junts per Catalunya es presenten al Congrés pensant que van a buscar un ministeri. Si no és tocar despatxos de poder i sols és ocupar cadires de representativitat: aleshores unitat! Però no.

Una representativitat conjunta que ha de donar resposta al que el carrer demana, el que la gent independentista que s'ha manifestat tant ha expressat. La voluntat de fer quelcom potent com a moviment polític. La gent sempre reacciona i s'avança als partits i en això els partits no han sabut respondre com tocaria.

Una unitat, per cert, que hauria de servir també per fer callar aquelles veus que sense ser partits polítics s'entronitzen com a tals i es dediquen a opinar i a marcar rumbs, moltes vegades desbocadament.

En tot cas, el mirar curt, el partidisme i el desbordament de la situació han portat i han posat en relleu aquesta manca d'unitat. Potser la política que ve per a Catalunya, pronostico, no serà la de la unitat, però l'independentisme té molta metxa, i és una metxa llarga i amb revolts: veurem més política, una altra política.