La creu gòtica

Qualsevol publicació que vulgui ser plural ha de donar veu a tothom. Com que aquesta és la nostra voluntat, reservem un espai perquè els nostres lectors puguin enviar-nos els seus articles. Per tant, si teniu res a comentar, criticar, agrair o valorar, no dubteu en escriure'ns una carta a la directora i la publicarem a El Lector Opina. Ens els podeu fer arribar a l'adreça tarrega@segre.com juntament amb les vostres dades personals.

JORDI SALLA

Un mateix objecte pot ser contemplat des de perspectives diferents. Aquestes perspectives canvien en relació a l'època en què son contemplades. La creu gòtica de la plaça Major no commou de la mateixa manera en l'època en què fou creada que segles després. El temps li atorga una història sobre l'ús que se n'ha fet. Pot ser que algun mal ús li hagi furtat part de la seva glòria. Comprendre-ho des de la prudència i la sensatesa allunya del ressentiment.

Contemplar una obra d'art des de la perspectiva d'una imperceptible inscripció a la peanya, afegida amb molta posteritat, és una d'aquelles coses que alguns hauran entès, però que a mi se m'escapa. Si tot i així es treu la peanya i se segueix vinculant la creu a la inscripció, potser no és exagerat pensar que tanta insistència amaga altres interessos. La bona fe per esmenar ferides no podrà esborrar mai la marca de la inscripció que hi havia hagut si hi ha interès a seguir veient-la.

Poseu-vos a comptar la d'edificis que hauríem de liquidar: on hi hagués hagut qualsevol al·lusió sospitosa, fora de circulació. Una extravagància que comporta accedir als desitjos de qui està marcat per esdeveniments passats i en vol treure rèdit. Reduir el simbolisme d'una obra d'art centenària i totes les parts extensives a una de sola, la que interessa destacar, té segones intencions. L'error no consisteix només en una acusació aliena a l'obra artística considerada com a tal, sinó a ignorar la seva vertadera naturalesa. I a més, a propagar aquesta ignorància.

Hi ha qui pretén desempallegar-se d'un passat que considera opac i frustrant. En parlar de passat aviat m'assaltaran dient-me si els quaranta anys de franquisme serveixen de model. El cristianisme té una perspectiva molt més àmplia, el seu fundador va néixer fa dos mil anys. Quan em refereixo al passat faig al·lusió al tronc comú de la nostra cultura, un tronc que pel que fa al fet religiós l'hem anat aprimant a gust d'una ciutadania bastant asèptica en aquesta qüestió. És una tendència que afecta tot Occident. No es tracta de particularitzar en el nostre territori, perquè a la resta d'Europa Franco no hi va ser, sinó de fer palès el risc de forçada marginació d'una ideologia que és a l'arrel de l'arbre d'allò que som. És aquí on hi capto altres interessos.

Soc totalment contrari a la moral de derrota de caire nostàlgic de no pocs sectors catòlics. Sentiment que explica l'allunyament de fidels que no combreguen amb la idea de "qualsevol temps passat fou millor". La llibertat d'ara no és comparable a la coacció que hi hagué. Si a la llibertat hi afegim un plus considerable de capacitat econòmica, el resultat és la regressió del fet religiós. Aquí i arreu. Conjuntura que, periòdicament, és monopolitzada per sectors ideològics a favor dels seus interessos. Ara toca l'eliminació dels símbols cristians en l'espai públic?

La resposta a aquest interrogant aclareix l'autèntic motiu de la febrada aquí comentada. El rebuig als símbols cristians no és nou. Retorna per temporades, com la grip, molest, però sense més profunditat que l'habitual. La creu es pot salvar i s'ha de salvar partint d'opcions diferents. Lamentaria que s'hi arribés per considerar-la una mena d'exotisme. És harmonia, ordre, bellesa... És a dir, tot allò que no sé si arriba a la categoria de diví però del qual els humans no en podem prescindir. Així ho veig, així ho conto. No soc l'únic, però m'estalviaré de generalitzar.

Amb motiu de l'incendi de Notre-Dame, destaco unes paraules de l'alcaldessa de París que tenen suc: "La història i el patrimoni és el que uneix els francesos." Posem-hi targarins en comptes de francesos i tot encaixa. Aquí de tard en tard els monuments emblemàtics generen discòrdia no per culpa seva, sinó pels moments tèrbols que generem els ciutadans. Què en deu pensar la creu? Ha passat per massa nanses i rescloses perquè la polèmica de què és objecte li alteri els ànims. Si n'ha passat, que fins i tot el que veiem a la plaça és una reposició, tot un signe dels temps. Millor que no ens ho tingui en compte i que segueixi protegint-nos com sempre.

Tothom es forja les seves pròpies imatges. Tàrrega, com a col·lectivitat, també es forja la seva. Dissenyar la ficció d'una obra d'art en base a un pensament preestablert significa frivolitzar-ho tot, desconèixer d'on venim i què volem. El dia dels Sants Innocents la creu va ser embolcallada amb reivindicacions i crítiques envers el Consistori. El missatge era clar en manipular-la com a punta de llança contra qui té la responsabilitat de debatre pros i contres perquè segueixi on és. Espero que sapiguem respectar-la com ho van fer els nostres avantpassats. S'ho mereix.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article