«El dia en què els ciutadans que ara no semblen sentir-se catalanistes –per manca d'arrelament, per distorsions socials, per pernicioses propagandes polítiques, per l'assimilació espontània entre nacionalisme i dreta conservadora– entenguin que el que Catalunya reclama és simplement diners i poder per gastar-los, seran ells mateixos els més convençuts a favor de la independència. I la votaran, tant si ballen sardanes com flamenc, tant si parlen català com castellà. Sobretot si algú els demostra –i els promet amb racionalitat– que sense pagant més impostos tindran el nou aeroport, el tren d'alta velocitat, els habitatges protegits de baix lloguer i les millors escoles públiques» 

Oriol Bohigas (1925)

Molts silencis parlen per si sols

Aquesta és una afirmació que solem fer sempre quan ens referim als silencis en termes generals. I és ben certa. Qui més qui menys ho ha pogut comprovar. Interpretar els silencis també s'ha convertit en una mena de repte científic en mans d'especialistes com són els sociòlegs, psicòlegs, els psiquiatres i d'altres que els complementen en llurs activitats professionals. També l'art o la creativitat han trobat un món on experimentar, un món per interpretar, un món per comunicar-se i des del qual comunicar amb les seves accions. Un món extraordinàriament complex i ric en humanitats de les de més calatge. Recordem per exemple les poesies visuals, silents i provocadores al màxim, que fan pensar des de llur cruesa o nuesa compositiva. D'això ens en podria alliçonar l'Albert Claramont. I d'això deu anar la composició visual amb la qual han denunciat la dura realitat de la violència existent contra les dones a la plaça Major de Tàrrega el dia 25 de novembre en commemoració del seu dia internacional. Un muntatge, o una autèntica performance, que ens interpel·la a tothom amb el mortal balanç denunciat amb l'escabrós silenci de les cadires presents: 1.068 + 1, una vertadera teràpia de xoc. La realitat feta vergonya humana. Per cert que no he pogut evitar preguntar-me sobre la presència, forçada i per tant inexcusable, del convidat de pedra en forma de Creu de Terme, present en la composició global. El seu silenci se m'ha fet tan eloqüent que deixo per una altra oportunitat les conseqüències de la seva impertorbable presència. 

Volen reduir l'independentisme al silenci

Això voldria dir que hi ha silencis provocats, interessats, fins i tot: imposats. Curiosament, en temps de tanta informació com la que tenim al nostre abast, aquests darrers, els imposats, són dels més freqüents. I, segurament, dels que poden esdevenir més perillosos perquè pretenen emmudir el pensament individual, la facultat de discernir furtant-li informació i coneixements amb els silencis imposats, pot acabar essent de les imposicions més greus, perquè posats a imposar, a part dels silencis, imposen, o millor dit, aboquen uns relats absolutament interessats destinats a massacrar qualsevol possibilitat de pensar a partir dels clamorosos silencis que, si de per si ja són greus, una vegada farcits poden esdevenir mortals.

Guardar silenci

També –guardar silenci– pot ser una mostra de bona educació. Sobretot quan uns altres parlen. Aquest és, sens dubte, el silenci més profitós de tots els que es practiquen. Aquest i els que guardem per pur i simple respecte. O no tan simple, ja que en els temps que corren i en els que ens toca de viure, ja sabem que ens volen vendre de tot com sigui, al preu que sigui, i amb les tècniques argumentals psicològiques de les quals se'ns fa tan difícil sostreure'ns, davant de tot això recomanaria reaccionar amb la màxima rapidesa trencant el silenci interessadament imposat. 

De fet, potser són els polítics els que gestionen de forma molt activa el món dels silencis. Activa i exitosa segons creuen la majoria d'ells. Jo no ho crec pas així, malgrat haver patit per pròpia experiència el silenci, més que circumstancial, interessat i imposat. Silencis que van romandre com si fossin lloses lapidàries que les posteriors relacions al llarg del temps ja mai més van poder apartar ni superar. I és que els silencis sobre les causes comunes, quan es produeixen per incapacitat o per por, acaben afectant la pròpia integritat ètica i moral a part de la transparència del problema en qüestió. Perquè les preguntes segueixen vives i els problemes també i no obrir boca, emmudir, callar o no respondre no porta enlloc i és un mal símptoma. En tot cas, fent un cert paral·lelisme en grau exagerat, poden portar al llarg dels temps a la performance de la nostra plaça Major.