«No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caut. Som nacionalistes en la seva forma incorrompuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món»

Daniel Cardona (1890-1943)

Petons i abraçades

M'hi ha fet pensar, amb això dels petons i les abraçades entre polítics, una imatge publicada a La Vanguardia d'un mural denúncia a Hong Kong entre el president xinès, Xi Jinping, i la cap de l'executiu hongkonguès, Carrie Lam, que vol emular el famós petó entre el president de l'RDA Honecker i el de l'URSS Bréjnev reproduït al mur de Berlín, ara enderrocat. És possible que tot plegat obeeixi a un fet tradicional en determinades latituds com a mostra de lleialtat, fidelitat o ves a saber de què. En qualsevol cas a mi sempre m'havia semblat una mostra, més o menys espontània i afectiva de relació i d'expressió humana que cap altra cosa. Però ja podem veure que també pot servir, i de fet ha servit, per a fer-ne pública propaganda a gran escala que després ha acabat com ha acabat. 

Nosaltres, que som molt sentimentals i que entre petons i abraçades sempre ens l'han anat encolomant, ves que no ens la segueixin endinyant. No està de més recordar-ho perquè corren temps que ens volen vendre de tot com sigui, i en política també.

Als tribunals espanyols que, dit sigui de passada, es persegueix tot el que porta el segell de Catalunya i català, també ens volen abraçar, però més aviat sembla que, de tant "efusius" com es mostren, el que vulguin és aplicar-nos l'abraçada de la mort. I, no cal dir-ho, que les seves abraçades porten la sistemàtica (ara ja sistèmica) intenció d'esdevenir letals. Amb tot aquest panorama "tan afectiu", no és d'estranyar que de tant en tant a algú se li creuin els cables i digui disbarats com el que va dir el doctor Miguel Ángel López, del Reial Madrid de bàsquet, en el darrer partit d'Eurolliga qui, en la seva arenga abans d'iniciar-se, va qualificar els jugadors del Barcelona de "la colla de rates més gran de l'Eurolliga". Crec que ja s'ha disculpat, però una visita a l'especialista segur que no li vindria pas malament. 

Amb tot, el més greu no és pas això que, tot i ser lamentable, podríem inscriure en el camp de les anècdotes. De fet n'hi ha tantes que ja no ve d'una més, però fa pena tanta barroeria i tan insult. 

Gerros xinesos

Em refereixo a aquells que per ser tan fràgils i delicats es tenen en un resguard segur i ben protegit, encara que en clau de metàfora, atenent l'autoqualificació feta pels mateixos protagonistes i que entenc com a molt encertada, resulta que fins i tot aquests, els gerros xinesos de cal PSOE i de cal PP (ara de la FAES) es veu que tenen vida pròpia i es mouen en clau fantasmagòrica empesos per una malaltissa catalanofòbia. Estic segur que no es mourien tant si l'amenaça fos d'ordre nuclear. Ara només ha calgut que ensumessin la possibilitat (per raons aritmètiques) d'un pacte amb els independentistes catalans per sortir a fer el ninot o el palangana. Això sí, de porcellana fina. Fina i sempre perillosa de trencar-se o de trencar-ho tot. Tot plegat podria tenir a veure amb l'ancestral teràpia (odi?) anticatalana que mou (i remou) entranyes, gerros, muntanyes, judicatures, neofranquistes, conferència episcopal i doctrinaris, fiscalies, policies i Guàrdia Civil amb les seves invasives prospeccions tan plenes d'imaginació i narrativa... podria seguir però no fa falta perquè tothom les té ben presents.

Detalls

He llegit una afirmació que deia "la llei no és una qüestió de fe, sinó de democràcia" feta com a retret arran de l'ignominiós judici al MH President de la Generalitat de Catalunya, senyor Quim Torra, i el subjecte en qüestió s'ha quedat tan ample defensant els seus arguments amb la citada inserció. Doncs té una certa raó, però quan la democràcia sembla rendida i ajustada a les tesis de Vox, les lleis poden restar subjectes a canvis i interpretacions interessades i contraposades als suprems principis de la justícia. Per tant, ens hauríem de fer la pregunta clau: de quines lleis parlem i quins servidors les administren? I si aquests servidors ho fan sempre en clau essencialment política, sigui quina sigui la que els inspira i guia, la justícia farà fallida. Una estrepitosa i autàrquica fallida. I Catalunya, amb les seves legítimes aspiracions, està cridada a ser-ne la víctima principal. Com sempre. Per això atacant el President ens ataquen a tots, que és el que volen.