«Finalment lliures, els ciutadans de Catalunya deixaríem d'actuar en el món a través d'un subjecte interposat; tot el nostre impuls, tot el nostre talent, tota la nostra riquesa repercutiria només sobre nosaltres; i nosaltres, a través de les nostres institucions, decidiríem com administrar-ho. [...] En definitiva, deixaríem de tenir per sempre més aquesta desagradable sensació de treballar perquè un altre ens expropiï els fruits que generem i que, a més a més, com ha passat en ocasions, ens insulti mentre ens els pren»

Hèctor López Bofill (1973) 

Confrontació permanent

És el panorama de cada dia. Una opció que la gent, legítimament, ha fet seua. Una opció plena d'abnegació, constància, persistència i d'una autoexigència admirable. Una evidència a destacar és que la gent ha perdut la por a la repressió violenta de les forces policials, de totes. Els (i ens) inquieten més els relats i les mentides que s'inventen (els policies) per inculpar qui sigui i com sigui que no pas la brutalitat de les seves accions repressives. Recordem aquelles declaracions fetes en seu judicial d'un "destacat" oficial de la Guàrdia Civil a Catalunya en les quals va manifestar que al seu moment ja portava més de dos anys espiant "prospectivamente" déu i sa mare. 

El fet a destacar és la força exponencial pacífica i democràtica amb què reaccionen les grans manifestacions davant de tanta repressió i injustícia. Un fet que ben bé podria estimular totes les nostres forces polítiques. Parlo de les que tenen ben clar quins són els drets i les llibertats del poble català. També que l'Estat vol sotmetre la societat catalana a través de la resposta repressiva i violenta del seu poder. I el de tota la perversitat del règim que els empara que, per si no ho teníem prou clar encara, ha reactivat tots els ressorts, àdhuc obert els altars dels seus abruptes fidels perquè amb les seues nostàlgiques astracanades ens vinguin a acovardir. Són aquells que sempre es posen galons després de rebentar-nos-ho tot. De fet, ho fan perquè tenen "padrins" dins de les màximes esferes del poder. 

Diàleg?

Ja s'ha vist que el que volen ara mateix és matar políticament el missatger. No pas dialogar, enraonar i ni tant sols parlar. Aquesta és la darrera gran novetat (si és que es pot dir així). I els nostres polítics què diuen? Perquè tenim de tot, vull dir que no van pas tots units i a l'una, o això sembla. Car, que només de semblar-ho ja fa recelar en allò en el que sempre hem caigut una vegada i una altra al llarg de la nostra història; vull dir a anar dividits o per separat. És la pedra amb què hem ensopegat una vegada i una altra: ull! I sempre, o gairebé, no ens han dividit pas els objectius, sinó el poder i determinats interessos que poques vegades han tingut a veure amb la ciutadania en general com s'ha pogut prou constatar al llarg dels temps. A cal PSC ho saben i furguen per dissimular l'obstacle (la pedra) a veure si hi tornem a ensopegar. Afirmen que ells són la garantia del diàleg. En realitat el que són, o del que fan val més no dir-ho, si més no precipitadament, perquè se n'ha de parlar amb cura i documentadament perquè és molt greu per al país i per a la gent que diuen defensar. Al respecte s'escau citar la carta de la senyora Marta Vergés Robert, publicada a la Nova Tàrrega de la setmana passada, de la qual en subscric absolutament el contingut. Els recomanaria (al PSC) de llegir-la amb atenció, encara que dubto molt que la seva "natural" arrogància política els permeti treure'n algun profit. No sé per què, però em ve al cap el nom de la ciutat de Prípiat on hi havia el reactor de la central de Txernòbil que va saltar pels aires amb gran perill general, i malgrat la gravetat de la catàstrofe, la mateixa organització local mentia sobre l'evidència del que estava passant. Ho dic perquè vostès que governen a Espanya tenen la imprescindible obligació d'entendre què passa a Catalunya i, pel que estem veient, o no ho entenen o no ho volen entendre si no és de la forma que els dicten des dels poders espanyols. Van errats i encara que tothom es pugi equivocar, seria desitjable poder-los veure una certa consciència de no voler persistir en l'error, si més no per respecte a la societat catalana que tant diuen defensar. 

Eleccions generals

No ens podem equivocar perquè ens comptaran a tots en el mateix sac: el de la llibertat i la dignitat de tots els catalans. Per tant, tothom a votar els qui defensen el dret fonamental de l'autodeterminació. Salvem el nostre país de tants energúmens que el sotgen.