Pa sucat amb oli

Un setrill ple d'oli
Un setrill ple d'oli | Roberta Sorge on Unsplash

Sóc periodista experimentat en l'intent d'entendre la vida. De vegades no me'n surto. M'apassiona jugar amb les paraules i olorar llibres. M'enfado amb les injustícies, les discriminacions i els dogmes. Espero que l'espai Lletra de canvi aporti una miqueta de llum –si més no, a mi– enmig de tantes contradiccions.

Semblava impossible però ho hem aconseguit. Després de les presses d'última hora i d'atrevir-nos a combatre la calor que ens ha tingut atrinxerades a casa tot el dia; ja som totes dins el cotxe. Amb el motor engegat, emprenem camí cap a Villanueva de la Reina, Jaén, un poble de la zona que ens acollirà per omplir-nos la panxa amb les delícies de la gastronomia andalusa. Em miro les espardenyes durant el trajecte; malgrat que un familiar celebra el seu "cumpleanys" –com diria na Rosalía–, he optat per un calçat fresc, i és que l'agost al sud de la península fa la punyeta a totes hores.

Arribats al restaurant i compartides les abraçades i salutacions de rigor, ens asseiem a la terrassa del que sembla ser un lloc més o menys concorregut pels pocs habitants del poble. Amb les cerveses, les tapes i l'oli de Jaén –feu el favor de tastar-lo–, sembla que l'asfíxia a què ens castiga la temperatura passades les 10 la nit es fa més suportable. Malgrat això, ni les espardenyes ni la cervesa m'han preparat per al que està a punt de passar. El que intueixo que és un dels veïns del barri s'atura davant de la taula i es queda dempeus, saludant a un membre de la família i petant la xarrada davant de tots els presents, que escoltem en silenci. No recordo ben bé la conversa, però hi ha un moment que va així:

Veí: eso pasa por votar a los socialistas. ¿No habrás votado a los socialistas?

Familiar: No, no. Yo no.

Veí: Yo he votao a los otros. Al menos no dejan entrar a los maricones y a los negros... Hijos de puta...

Silenci. 

Ningú de la família –que majoritàriament sap que soc gai–, ni jo mateix, que m'he dedicat a l'activisme LGTBI+ des de diferents àmbits, diem res. Només la meva germana de 17 anys que s'asseu al meu costat em xiuxiueja que no en faci cas, que no vol que m'endugui una mala impressió de la gent d'"allà". 

El que m'hauria d'indignar és el fet que un home que no em coneix de res em vulgui expulsar de no sé on, perquè no sé per quin motiu, em veu a mi, als homosexuals i a les persones de color com una amenaça vers la humanitat i a la gent "normal" com ell. M'hauria d'enfadar perquè sé que la ignorància atrevida d'aquest home forma part d'un pensament en molts casos sistèmic (i aquí Catalunya també hi entra de ple) que consta d'uns arguments que podria fer una pedra caiguda del Pico Mágina. 

Tanmateix, el que em fa més mal és el silenci. El silenci de la víctima, jo, en aquest cas, per quedar-me paralitzat davant del verí d'una serp. Sé que les serps existeixen, però ningú s'espera que el mosseguin per cap motiu aparent i jo no l'he vist a vindre. L'altre silenci és el de les persones que m'estimen, que no sé si també estan paralitzades pel verí, si prefereixen optar per ignorar-ho tot o si simplement no ho han sentit. En qualsevol dels casos el nostre silenci i el silenci general de la societat és el que em perjudica més a mi i a totes les persones que formem part d'una minoria social. Ara mateix, en escoltar els arguments d'una pedra, em sento sol i indefens. El silenci dels altres legitima el racista homòfob que parla, no a mi. El missatge del no dir res parla molt clar, i a mi i a la gent "com jo" no ens deixa gaire ben parats. Una vegada desapareix aquest energumen, enmig de la ràbia, penso que si no plantem cara als arguments de les pedres, aviat ens veurem esfondrats en una allau de roques que ens cauran a sobre amb el pes de la impunitat.

Suposo que, com totes, jo només vull viure en pau. Però això se'm nega per ser qui soc. I mentre la veu no sigui unànime; mentre de totes aquelles persones que creiem en la llibertat, el respecte i els drets humans restem en silenci; la batalla de l'odi serà pa sucat amb oli. I nosaltres tenim les de perdre.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article