No saps per què estàs trista. Deixes que el cursor parpellegi moltes vegades, fins que a la pantalla surten les bombolles de colors. Diuen, les bombolles, que tens l'aparell en suspensió, que per ara no escriuràs. El cursor apareix i desapareix de la teua vista, i tampoc t'alegra més que si l'article s'escrivís tot sol. Estàs trista, i se't nota. Sense voler, encara que se't noti, mires de posar-te a escriure, perquè així la tristor és compartida. I dius:

- Demà, dilluns, diran que els presos polítics es mereixen tots els anys de presó amb què els han sentenciat. Demà creuràs que el món se t'enfonsa: criatures, parelles, famílies i amics hauran de viure amb el contacte reglamentat, pendents de quants minuts els falten. A nosaltres, els que volem ser lliures, ens hauran matat per dins més encara. Jo no voldré sentir la sentència. La veuré, i la llegiré, i l'escamparé. Però no la voldré meua, perquè no la mereixo com a ciutadana d'un país maltractat per un dèspota. 

- Demà passat, dimarts, recordaré que el micromasclisme es vessa per tots els porus de les mares que compren contes infantils tradicionals, i els expliquen tal com són, sense crítica. Faré memòria de les poques dones que hi surten, que no són ni víctimes, ni manipuladores, ni bruixes. Diré que les mares els duguin al teatre, als infants, i els comprin altres llibres, i s'inventin històries de nenes i noies valentes i lliures. Que, a les històries, hi surtin dones que sàpiguen dir NO, i que cridin ben fort quan algú els vulgui fer mal. Que no es creguin allò de "si escampes el secret, et vindré a buscar, i llavors..." Que la caputxeta no existeix perquè tots els llops del món en parlin. 

- L'endemà de dimarts, dimecres, faràs memòria de totes les persones que volen estudiar, i que han de començar per aprendre l'idioma del país en què viuen, per comunicar-se millor i evitar ser una altra baula d'un sistema que els treu suc. En algun lloc del seu sistema cognitiu hi ha d'haver una alarma que els diu "que això que fas no és ben bé el que vols fer, i ho saps", però la sigla de la fita és tan bonica, que es diu GES, que fan per convèncer-se que en saben prou. Nosaltres, els docents, els portarem a la llengua de les assignatures en 1 any... o potser en seran 2. La qüestió és parlar, enraonar, fer ponts. 

- Dijous em fotrà molta ràbia que els kurds siguin desposseïts de qualsevol marca de territori, cultura, llengua, marca distintiva. No podré mirar el vídeo de la dona reduïda a res per un tanc de l'exèrcit turc. Tampoc em serà possible empassar l'amargor del meu cos en veure que s'executen civils, que ja no existeixen els drets humans. Si veieu indicis de Trump en aquest paràgraf, estic segura que no us equivoqueu.

- Divendres –dia en què aquest article veurà la llum– se'm retorcerà tot. Potser farem vaga. Potser ens hauran repetit que ens ho mereixem, que ens reprimeixin més del que ja n'estem. Potser ens haurem cregut que ja n'hi ha prou, de viure sota el dogal de la intransigència, la corrupció, la mentida. Potser, amb les fronteres tancades, el món ens farà cas. Jo vull que ens en facin, de cas. Jo vull ser republicana. 

Mentrestant, el cursor fa veure que jo no penso en aquest article tan trist. Al Valle de los Caídos se sent remor d'ossos traslladats. La mateixa música, en llocs diferents, sempre en "la lengua del imperio." Miro el cursor, impertèrrita.