«Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada»

Antoni Gaudí  (1852-1926) 

Visualitzacions inesperades

Inesperades potser sí, però no per això menys previsibles. És cert que, com dic, les hem tingut i s'han patit aquests darrers dies arran de les manifestacions que s'han portat a terme amb motiu de la suprema sentència pronunciada contra nou dels nostres màxims representants polítics, inclosos els dos que "només" representaven unes associacions d'àmbit cultural i social respectivament. Cal dir que la sentència, per molt que sigui "ajustada a dret" com l'han definit alguns, és absolutament injusta. Han fet del Dret i la Constitució una forçada barreja conceptual perillosament interessada i allunyada dels drets fonamentals democràtics. Caldrà llegir-la, la sentència, amb deteniment, criteri i tota l'atenció possible i per això seguirem les manifestacions dels entesos en aquesta matèria de la jurisprudència que l'estan analitzant. Les primeres indicacions que se n'han fet són força negatives tenint en compte el judici que va celebrar el Tribunal Suprem de l'Estat. D'entrada s'ha dit que conté un seguit de forçades i excepcionals valoracions polítiques. De fet, tampoc ens hauria de sorprendre vistos els antecedents i l'opacitat dels poders dins de l'Estat espanyol. Només s'ha d'entendre que la causa, que és absolutament política i democràtica, s'ha obert en contra de tots els catalans i de la nació catalana. I fa anys, segles, que dura. 

Inflexió històrica

A Catalunya i a Espanya. Reitero i em reafirmo, en aquest sentit, amb el mateix argumentari que vaig escriure en els dos articles precedents publicats respectivament a les dues Nova Tàrrega anteriors. Ho faig perquè el "moll de l'os" de la inflexió a què em refereixo va, ni més ni menys, que dels nostres Drets Fonamentals, així, en plural.

Recomano també la lectura, vivament en aquest cas, i em complau de poder-ho fer precisament per ser de Tàrrega l'autora, la Mireia Ribó, a qui felicito pel contingut del seu article Res justifica la violència. Segur? Una mena de tesi sobre la violència que hem viscut aquests darrers dies protagonitzada majoritàriament pel jovent del nostre país. Al meu parer és un treball molt interessant que obre moltes preguntes la resposta de les quals ens compromet a tots. Em permeto manllevar-li les dues amb què pretén sintetitzar les moltes que deixa obertes al llarg del seu escrit. "En ple segle XXI, continua sent necessària la violència per canviar les estructures d'estat que es consideren injustes? I si no és així, què podem fer per preservar els nostres drets si amb el que s'ha fet fins ara només hem obtingut càstigs, repressió i sentències?" No puc estar més d'acord que són per reflexionar-hi. 

La vulneració de drets

La condemna de la flagrant vulneració de drets s'ha estès per tot el país. Una forma d'unitat basada en la coincidència d'una greu injustícia que hauríem de mantenir amb la màxima convicció i compromís a tots els nivells i arreu de tot el país. Som conscients que la democràcia dels partits polítics, aquí i a Espanya, resta absent de la realitat de les responsabilitats socials i polítiques amb les greus conseqüències que això suposa. Semblen congelats sense ni respiració. 

Malgrat tot, a Espanya, els partits que diuen representar-la per damunt de tot i de tots en virtut de la sagrada (?) unidad, es posaran d'acord sobre qualsevol forma de repressió que vagi destinada als catalans i a Catalunya. Ja ho van fer, ho tornaran a fer i pitjor encara. Estan desorientats sense saber per on tirar i això els fa més perillosos encara. És el que hi ha.

A Catalunya la situació partidista ens té força perplexos, segurament coincidiríem amb el mateix diagnòstic que fem pels d'Espanya o espanyols. Però aquí el fet és molt més greu i la manca d'unitat ens podria fer molt de mal. Un dany difícil de reparar i sobretot de superar. Espero, desitjo i confio que acabaran (els partits) per ser-ne conscients i superaran aquesta gèlida i perillosa inèrcia. 

Tsunamis

El que veig que s'hi ha enganxat de veritat és el ministre de l'Interior espanyol en funcions, Fernando Grande-Marlaska. I de quina manera! Però, què diu aquest senyor! Només puc constatar que forma part de la desorientació i desori polític espanyol que estem vivint i patint a Catalunya. Una autèntica paranoia que ben bé podria requerir una certa atenció psiquiàtrica. De fet, la força dels tsunamis, en general, diuen que poden acabar sacsejant-ho tot i a tothom.