«Si calgués alguna prova del fet que, per a l'Estat espanyol, Catalunya és un afegitó conquistat, com una mena de colònia, però que no és sentida com a part integrant del seu nucli bàsic, la reiterada preocupació per Gibraltar i la total indiferència per la Catalunya Nord ho deixaria ben clar de manera incontrovertible. L'Estat espanyol sent el territori de Gibraltar com quelcom seu, que injustament li han pres, mentre que de la Catalunya Nord se'n despreocupa i n'ignora l'existència»

Heribert Barrera i Costa (1917-2011)

Inflexió històrica a Catalunya

Escrivia la setmana passada que "vivim i viurem moments autènticament transcendentals que seguiran canviant la nostra vida i la d'Espanya, també. No sé com respondran els polítics d'aquí, però la gent (segons es veu) no pensen parar en la reclamació dels seus legítims drets ni en la defensa d'una política i una justícia honestes. Per ara mantenim la respiració pausada i el pols accelerat", "la democràcia d'Espanya tindrà una sublim ocasió de mirar-se davant del mirall i veure quina és la imatge que n'ofereix. Confio que no tremolaran davant de la por i la vergonya que se'ns dubte destil·larà", "la injustícia quedarà evidenciada amb la sentència i a tots els que vam votar l'1-O del 2017 ens hauran castigat amb les mateixes penes. La venjança de l'Estat i l'escarment polític no són un fracàs de l'independentisme. Ho és de l'Estat espanyol", "veurem quines seran les explicacions dels polítics espanyols quan es vegin retratats en el despropòsit de la flagrant injustícia comesa", "la primera constatació és que la política espanyola ha fracassat. Veurem quin serà el seu relat", "estic segur que, sigui com sigui i quina sigui la sentència, l'independentisme en sortirà més reforçat i legitimat", "la indignació popular, en qualsevol cas, serà un fet humà absolutament imparable. Volíem enraonar (i sempre ho voldrem) però amb tanta ignomínia com ens llancen i rebem, es fa tot molt difícil de tractar", "la gravetat de la situació és evident. S'han vulnerat els drets polítics dels nostres representants electes".

Tot això, com ja he dit abans, ho vaig escriure la setmana passada. I ara, malgrat l'hostilitat i la brutal violència de la repressió policial, la protesta no s'atura. Em refereixo a la protesta generalitzada que porta a terme la gent des dels diversos col·lectius i associacions d'una forma unitària, solidària, pacífica, festiva i democràtica. Res a veure amb les accions violentes i agressives que han aparegut sobtadament i que protagonitzen i atien no sabem ben bé qui, però que mereixen i mereixeran sempre la nostra condemna i rebuig més ferm. Vull afirmar que l'independentisme mai no ha sigut violent i mai ho serà. 

De la violència sobrevinguda

Fa temps que un determinat sector (o tot) de l'unionisme espanyolista de Catalunya atia obsessivament la desestabilització de l'independentisme i del seu legítim procés a base de sembrar odi i malignitat permanentment. Per fi, d'una o altra manera, han aconseguit que aflorés la violència, i s'ha de reconèixer que tenien molt preparada la resposta a base d'un nivell de repressió i d'hostilitat policial mai vist. I és de lamentar que, més enllà del seu dret a exercir en exclusiva l'ús de la força policial, encara que en democràcia s'hagi de fer amb condicions (que no hem vist per enlloc), hagin arrossegat els Mossos d'Esquadra, que s'han vist involucrats en actuacions d'una violència extrema. 

Vist el que hem vist, el què s'està patint i el què estan disposats a fer-nos patir impunement, hauríem de tenir molt clar, per si en quedava algun dubte, que s'ha d'eradicar qualsevol mena de violència. Ho reitero i no me'n cansaré de fer-ho: de violència, res de res. Per tot això m'entristeix i em causen estupor les declaracions del ministre Fernando Grande-Marlaska del PSOE, qui manifestà que l'ús exclusiu de la VIOLÈNCIA el tenien només les forces policials. Quan vaig escoltar-ho a través de la ràdio vaig pensar que no ho havia entès bé: un ministre invocant el dret al monopoli de la violència policial? Vaig pensar que ho havia d'escoltar millor. I ho vaig fer, de tornar-ho a escoltar. Quins collons! Ho havia dit! Només puc pensar que el va trair el subconscient per les raons que sigui i que d'altra banda resulta fàcil suposar quines podien ser. Confondre l'ús legítim de la força amb el de la violència és molt greu. Però quan els nostres presos polítics han estat sentenciats de manera injusta, venjativa i amb voluntat sobretot d'escarmentar, el desori mental d'ordre polític pot esdevenir sobtadament. 

I ara què volen? Potser que el president Torra s'agenolli? Doncs acabo felicitant el personal de l'Hospital de Sant Pau pel seu gest de dignitat.