«El conjunt de les reivindicacions catalanes ha estat definit, segons les èpoques, com a provincialisme, particularisme, furisme, federalisme, regionalisme, nacionalisme o autonomisme, i ara amb plena consciència es parla d'independentisme. El que ens ha de quedar clar és que l'objectiu del catalanisme polític sempre serà el mateix, es digui com es digui. Les llibertats col·lectives dels catalans sempre han estat i seran les mateixes, aquelles per les quals tants i tants catalans han donat la vida»

Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006)

La fragilitat de les bombolles

Generalment, o més ben dit, sempre, són els mateixos beneficiaris de les bombolles els que a base de fer-les créixer tothora en profit propi, en el de llurs extenses ramades familiars, en el dels seus interessos sectaris, ideològics, de classe, etcètera, els que de tant estirar i d'inflar les acaben fent esclatar. En aquest cas poden saltar de cop o de forma lenta però inexorable. Sigui com sigui, sempre acaben esclatant. Les bombolles són això: bombolles i res més que bombolles, metafòricament parlant és clar. Perquè la veritat és que algunes s'han eternitzat, per bé o per mal, al llarg dels anys i de la història. Vull dir que n'han fet d'història i sobretot que han marcat èpoques. A Espanya per exemple, tenim la del "descubrimiento de América" que, relatada a la manera castellana, encara dura. També la del "Valle de los caídos" que manté encara com a gran venerat i protagonista l'únic personatge que justament no era cap "caído". Una anomalia de les tantes que estan allotjades en les bombolles espanyoles corresponents. Tot plegat s'ha incrustat a la Transició del 78 i per això han actuat una multitud de còmplices necessaris que ara frisen per bufar les bombolles que calgui. Però l'oxigen se'ls acaba.

Una setmana transcendental

Però no és aquesta classe de bombolles precisament de les quals tenia intenció de referir-me avui, si no d'una que ens ha afectat i ens afecta particularment com a poble. El Poble de tots els catalans. I és aquesta la que, precisament, segons marxin els esdeveniments que estem a punt de viure, principalment el de la sentència dels principals encausats del procés català a Catalunya que està a punt de pronunciar-se (escric la matinada de diumenge a dilluns). En definitiva, vivim i viurem moments autènticament transcendentals que seguiran canviant la nostra vida i la d'Espanya també. No sé com respondran els polítics d'aquí, però la gent (segons es veu) no pensen parar en la reclamació dels seus legítims drets ni en la defensa d'una polític a i una justícia honestes. Per ara mantenim la respiració pausada i el pols accelerat.

La democràcia d'Espanya davant el mirall

En aquesta setmana que avui comença, la democràcia d'Espanya tindrà una sublim ocasió de mirar-se davant del mirall i veure quina és la imatge que n'ofereix. Confio que no tremolaran davant de la por i la vergonya que sens dubte destil·larà. 

La injustícia quedarà evidenciada amb la sentència i a tots els que vam votar l'1-O del 2017 ens hauran castigat amb les mateixes penes. La venjança de l'Estat i l'escarment polític no són un fracàs de l'independentisme. Ho és de l'Estat espanyol. Veurem quines seran les explicacions dels polítics espanyols quan es vegin retratats en el despropòsit de la flagrant injustícia comesa. 

La primera constatació és que la política espanyola ha fracassat. Veurem quin serà el seu relat. A un servidor només de pensar-hi ja em fa sentir una gran vergonya. 

Estic segur que, sigui com sigui i quina sigui la sentència, l'independentisme en sortirà més reforçat i legitimat. La indignació popular, en qualsevol cas, serà un fet humà absolutament imparable. Volíem enraonar (i sempre ho voldrem), però amb tanta ignomínia com ens llancen i rebem, es fa tot molt difícil de tractar. La gravetat de la situació és evident. S'han vulnerat els drets polítics dels nostres representants electes i això és molt greu i també unes quantes coses més de les quals haurem de seguir parlant. 

Per tot plegat em sento anímicament preocupat, però amb més coratge que mai perquè tinc molt clar que només amb la independència ens en sortirem.