MIREIA RIBÓ

Després dels esdeveniments polítics dels últims dies, han estat moltes les opinions pel que fa a la violència que s'ha produït al final de les protestes i manifestacions. Suposo que el títol que encapçala aquestes línies ha sobtat més d'un, quedi clar per endavant que no pretenc fer apologia de la violència ni engrescar ningú a practicar-la, el que m'agradaria és reflexionar entorn el mateix concepte i com el gestionem en ple segle XXI. 

Si busquem aquest concepte a la Vikipèdia, l'enciclopèdia en línia per excel·lència, es defineix la violència com "el tipus d'interacció entre individus que es presenta en aquelles conductes o situacions en les quals, de forma deliberada, provoquen o amenacen a fer mal o sotmetre de forma física, sexual, verbal o psicològica, un subjecte o una col·lectivitat, afectant les persones violentades de tal manera que les seves potencialitats presents o futures es vegin afectades". Grans pensadors com Nietzsche i Maquiavel o corrents com el marxisme i el socialisme científic, no només han definit sinó que també han reflexionat entorn del concepte de violència i com afecta l'individu i la societat. En línies generals, tots ells conceben la violència com quelcom inherent a l'ésser humà i la guerra com una necessitat dels Estats en tant que la violència, a part de ser el resultat de la lluita de classes, és un mitjà i no una finalitat, ja que la conceben com l'eina transformadora de les estructures econòmiques d'una societat. A més, tots ells coincideixen a postular que existeixen dos tipus de violència: la violència reaccionària, utilitzada per la burgesia per lluitar per als seus interessos; i la violència revolucionària, que tendeix a anar en contra del sistema burocràtic i militar de la classe dominant en pro del benestar de la classe obrera. 

Tenint en compte totes aquestes reflexions, podem pensar que actualment continuem convivint amb fets violents en el nostre dia a dia. I m'atreveixo a dir que encara avui, societats i individus continuem practicant la violència en alguna de les seves facetes, tots i cada un de nosaltres. Quan es mata, es viola, s'abusa o es maltracta, tots estem d'acord en el fet que s'està exercint violència de forma extrema. Però quan ens posem com uns energúmens veient un partit de futbol s'exerceix violència? I quan es fa un comentari nociu "de broma" d'algú, hi ha violència? O quan dos conductors es diuen de tot perquè han estat a punt de col·lidir? I quan es fa sentir inútil algú per no haver fet les coses com s'esperava, s'exerceix violència? Quan es dóna una bufetada a un nen per "educar-lo" s'està practicant violència? Quan es jutja sense arguments s'exerceix la violència? Cal donar-hi tombs, potser no és una violència tan perceptible que no deixa marques (aparents) ni està categoritzada ni penalitzada però, tot i això, no són actes violents?

Ens emparem en l'excusa que som societats evolucionades en les quals no és necessari recórrer a la violència per trobar solucions. I jo em pregunto, realment ens podem vantar d'aquesta falsa pau que creiem que regna a les nostres societats? Vivim en un món basat en el cinisme, el postureig, la necessitat de triomfar i l'obsessió per etiquetar-ho tot; un món on tots podem fer de tot però de forma superficial, sense implicar-nos al màxim: si fem de tot no tenim temps per aprofundir en res. Però la tendència de creure que se sap tot va a l'alça i les xarxes socials hi contribueixen de valent. Ens trobem (o fins fa poc ens trobàvem) en un moment en el qual tot ens ha vingut donat i, tot i que és ben sabut que al llarg de la història han estat moltes les batalles que s'han hagut de bregar i les vides que s'han perdut per arribar on som ara (o on érem), crec que no som (o no érem) conscients del que significa realment lluitar pels nostres drets.

Des del moment que va sortir la sentència del procés, a tot Catalunya van començar-se a fer protestes en contra. Els estudiants van abandonar les aules per anar a tallar carreteres i la gent que treballava seguia els esdeveniments com podia i esperava impacient fins a la tarda per anar a les diverses manifestacions que s'organitzaven. Des del primer moment, les quatre capitals catalanes van patir la presència constant de policies i antidisturbis a qualsevol manifestació o acció, de dia o de nit. En tot això, la policia, i malauradament aquesta vegada també els Mossos, no han estat res més que la cara visible de l'estat, igual que ho van ser l'1 d'Octubre, amb la diferència que llavors, quan carregaven violentament contra tot el que trobaven, tothom alçava els braços i cridava "som gent de pau". Aquell dia el món va veure el que l'Estat ens havia fet per voler exercir el nostre dret al vot, i molts esperàvem una resposta esperançadora per part d'Europa que fes que tot plegat hagués valgut la pena. Però no va arribar. I des de llavors hem vist com els Jordis entraven a la presó per desconvocar una manifestació; com els nostres polítics marxaven a l'exili o eren empresonats; com ens aplicaven el 155 i com jutjaven els presos polítics per acabar-los sentenciant tan injustament i desproporcionadament. 

Així doncs, durant molt de temps la societat catalana implicada en el procés ha hagut de gestionar moltes coses, la majoria negatives i imposades i sempre ho ha fet de manera pacífica i massiva, organitzant les manifestacions de la Diada, les concentracions de protesta i en els darrers dies les Marxes per la Llibertat. Accions, totes, que han servit per empoderar-nos com a poble, per comprovar que som molts els que pensem igual i per fer-nos més forts com a col·lectivitat però que han servit de poc per provocar un canvi considerable en la situació actual. I amb això no vull dir que aquestes accions col·lectives s'hagin de deixar de fer, al contrari, cal seguir per no perdre la força ni l'esperança, però s'està fent evident que hi ha gent que ja no creu que n'hi hagi prou amb això, que va un pas més enllà i que concep la protesta des d'un altre punt de vista, més radical i impulsiu. Gent molt jove i catalana en la seva majoria, que s'ha passat la meitat de la vida veient i vivint les conseqüències de la progressiva repressió de l'Estat a Catalunya; que ha crescut dinant amb les notícies i escoltant les converses familiars respecte al tema; que com a generació ha patit pràcticament tota la vida les retallades en l'educació; que ha vist tot el que va passar l'1 d'Octubre. Joves, molts dels quals potser encara no han pogut votar, que necessiten expressar la seva disconformitat d'alguna manera. I entre això i les hormones fent bullir l'adrenalina va acabar passant el que es temia: després de dies de molta tensió i alguna barricada, la tarda i nit de divendres, a Urquinaona va produir-se una veritable batalla campal entre les forces de l'Estat i els joves que protestaven. 

Davant la presència policial i les provocacions, els més joves de la nostra societat van rebel·lar-se contra les càrregues policials, decidint no marxar quan van iniciar-se els aldarulls i resistint (sense el "pacíficament"). A causa de les petites càrregues que van anar-se produint durant la setmana, aquests joves havien après com protegir-se i anaven preparats per resistir-les. Les escenes eren dantesques, Barcelona cremava, se sentien trets, sirenes, crits i una muntanya de fum ho envoltava tot. Era caòtic, tèrbol, sorollós i violent. Davant els nostres ulls teníem una imatge que només havíem vist per la televisió i ara es produïa als nostres carrers. Els joves es defensaven dels atacs de la policia amb pedres, fustes, llaunes i ampolles i tot el que tenien a mà. Entremig de tot aquell caos sabien organitzar-se, es comunicaven i s'ajudaven. Ells estaven a primera línia defensant els seus drets i els de milers de persones que darrere seu contemplàvem l'escena amb pena però crec que també amb cert orgull perquè ens sentíem protegits per ells (i no per la policia).

Els nens de l'independentisme s'estan fent grans i aquests dies han protestat, a la seva manera, per mostrar la seva disconformitat. Una manera que molts poden considerar violenta però que els filòsofs que anomenàvem al principi d'aquestes línies, concebien com l'única via possible per al canvi. Hi ha opinions de tot: els que rebutgen plenament la violència per part dels joves i els culpen dels aldarulls i les destrosses provocades a les ciutats; i d'altres que són més del parer que, després de tant temps aguantant la repressió de l'Estat sense que cap polític s'assegués a dialogar, era necessari que en passés alguna de grossa per denunciar al món el que està passant a Catalunya. Sigui com sigui, crec que hauríem de plantejar-nos si realment els joves que es van enfrontar a la policia ho feien per rebel·lia o per convicció. Sempre es diu que els joves d'ara no fan res, que han perdut els ideals i els valors i que estan alienats per les xarxes socials i el món virtual. I quan surten al carrer i fan coses, coses que s'han fet al llarg de la història per provocar canvis en les societats, se'ls critica titllant-los de radicals que volen fer mal amb l'excusa que sigui. Però segur que aquesta vegada ha estat així? Potser necessitem la perspectiva del temps per veure què han significat aquest tipus de protesta per valorar-ho. Quan es parla de les persones i les batalles que s'han lluitat al llarg de la història, ho fem amb respecte i afecte cap a aquells a qui els va tocar anar al front per defensar el poble, molts sense poder escollir. Ells no van poder decidir, els joves de divendres sí i crec que no n'hi ha prou amb ser un rebel per arriscar la pròpia integritat, crec que també es necessita molta valentia i coratge. No tots estaríem disposats a fer-ho encara que ens hi obliguessin i, en el fons, no crec que hi hagi ningú a qui li agradi arriscar la seva pròpia vida, s'ha d'estar molt convençut de per què es fa.

Les preguntes que se'm plantegen en aquest punt de la qüestió i que em serveixen per posar punt i final a aquest article són moltes però es podrien sintetitzar en dues: en ple segle XXI, continua sent necessària la violència per canviar les estructures d'estat que es consideren injustes? I si no és així, què podem fer per preservar els nostres drets si amb el que s'ha fet fins ara només hem obtingut càstigs, repressió i sentències? Els temps ho dirà però crec que val la pena reflexionar-hi. Sigui com sigui, el que està clar és que tot el que es viu a Catalunya passarà a la història i tots, d'una manera o altra, n'haurem estat partícips. Val la pena continuar-ho intentant.