«En anar a la unió amb Castella ni anàrem a renunciar al seu favor a la nostra personalitat, ni a cap dels drets inherents de la dita personalitat. Hi anàrem per viure junts, no unificats; agermanats; jamai confosos. Hi anàrem a ajudar-nos mútuament, però a condició de ser cadascú senyor del seu viure independent a casa seva. I és això el que passa? NO. Fa segles que Castella treballa per estrafer la nostra fesomia i anul·lar la nostra personalitat»

Ramon Picó i Campanar (1848-1916)

Més enllà dels ideals

Hi ha la dignitat de tot un poble: el de tots els catalans. I tot i que una part de la seva gent sigui encara refractària a aquesta realitat, la veritat és que cada vegada, a cada tensió, reclamació, denúncia, confrontació, pressió, acarament o balanç, i llurs corresponents manifestacions populars (tan admirables com constants darrerament) la presa de consciència individual, grupal, sectorial i, cada vegada més la col·lectiva en general, va augmentant progressivament de forma clarament esperançadora. I, si dic esperançadora, és perquè ho sento així, malgrat pugui semblar que l'argument de l'esperança sigui poc ambiciós i en excés humanista, àdhuc d'una formació d'arrel cristiana. Hi ha qui ho valora com si de la virtut en calgués fer necessitat. Òbviament ho fan alguns partits polítics, sempre tan pragmàtics, principalment ERC, que també ho fa servir com la seva principal excusa política i estratègica. La veritat és que l'acció política fa temps que la tenim jugant a una mena de tercera divisió nacional (amb perdó dels equips de futbol que hi competeixen). No entenen que sense unitat ni cooperació no pujaran mai a primera divisió. Pot ser que no hi vulguin competir, a primera. De fet sense els líders ni les figures més rellevants i amb tan individualisme polaritzat fa de molt mal competir. En aquest aspecte, i d'altres que patim, la política catalana ha quedat molt endarrerida en relació a la ciutadania en general. I això és greu, massa greu. Si ens dividim més del compte, cosa que està passant, tot es farà més difícil encara. 

A l'exterior

Hi ha minories i consciències que saben d'on venim, qui som i què volem ser. Però també n'hi ha, i no precisament minories, que tot i saber qui som i d'on venim i què volem, prefereixen ignorar-nos. Qüestió fonamental i preferent d'interessos d'Estat. I sovint un simple negoci directe. És per això que no mostren (aparentment) el més mínim interès a deixar d'ignorar-nos. Aquest és un dels fronts més durs i difícils que tenim al davant, principalment que hi tenen els nostres responsables polítics actualment. l'Estat espanyol s'ha posat a jugar-hi totes les seves cartes, les bones i les dolentes, totes, basant-se en un seguit de relats negacionistes i amb la criminalització sistemàtica (costi el que costi) de l'independentisme per pacífic i democràtic que sigui i es comporti en tot moment i circumstàncies. Aquest, l'independentisme, és la seva principal obsessió i s'han lliurat a combatre'l amb totes les seves forces i recursos (que són els de tots) i que no són pas pocs. Des dels diplomàtics, judicials i polítics fins als policials, passant pels econòmics i financers àdhuc al xantatge empresarial. 

Utopies polítiques

D'utopies en política no n'hi ha tantes com alguns afirmen i altres pensen que hi ha. El que si hi ha és una tendència molt perillosa a la desqualificació sistemàtica de l'adversari per vies totalitaristes absentes de diàleg i de confrontació democràtica. Predomina en excés l'estratègia i el joc brut. En fi, n'haurem de seguir parlant.

Vull tornar a fer menció del llibre La terra sagna - L'1 d'Octubre dels poetes. 106 poemes per la llibertat (Edició de Mar Fontana i Jaume Huch. Publicat per Edicions de l'Albí i dedicat a Roger Español) amb motiu d'un esdeveniment tan i tan transcendent. Ja vaig dir que en aquest llibre es dóna la paraula als nostres poetes d'arreu del territori. Poetes que, com diuen els editors, conformen un ampli ventall generacional –setanta anys separen el més veterà del més novell, poetes d'estils i recorreguts diversos–. També vaig destacar la Montserrat Aloy i Roca, de casa nostra, amb el seu poema Vàrem arribar a Ítaca (pàg. 18). I tot resseguint-lo no puc ni vull passar per alt el poema visual "llibertat – 1 oct" de l'Albert Claramont, també de casa nostra. 

És per tot això i molt més que recomano novament la lectura d'aquest llibre La terra sagna que, al meu modest parer (ho torno a reiterar) és un recull extraordinari i singular de poesies evocadores de l'1 d'Octubre dedicat (en paraules dels seus editors) a Roger Espanyol, esdevingut un símbol involuntari, i a totes les víctimes de la repressió.

Precampanya electoral

Només diré per avui que a Espanya ressusciten velles mòmies... mal preludi.