Començo aquest article amb els auriculars posats, i des de Youtube em transporto a "Nimrod", una de les "Variacions Enigma" que Sir Edward Elgar va escriure ara fa molt de temps… No hi era l'articulista, encara, en aquest món, no. Us preguntareu per què escolto aquesta peça, i sobretot per què us l'esmento. Nimrod era un caçador, i la paraula alemanya que l'esmenta és Jaeger. Segons diu la Viquipèdia, en una llarga nit d'estiu un amic del músic esmenta com els cims musicals de Beethoven en els passatges més lents no han estat mai superats per ningú, i en això Elgar li dóna la raó. De vegades, quan cerco alguna paraula que sé però no vol venir, aquesta peça me la posa al davant dels ulls, com si jugués amb mi a cuit a amagar. 

Si em voleu veure per dins –mitjançant un estetoscopi, una ressonància magnètica i un electroencefalograma–, poseu-me el "4t moviment" de la "Simfonia n.1 en Re major", també coneguda com Tità, del meu adorat Gustav Mahler. Hi ha poques peces que em deixen sense parla, que em fan voler cessar el pensament analític que de vegades em torba. La canto dins meu, amb el moviment convulsiu del cap i del coll, com si un ball estrany i visceral em posseís. M'ha acompanyat des dels 22 anys, aquesta peça: l'enamorament, el matrimoni, les perplexitats, l'astorament, la ràbia i finalment l'acceptació hi tenen cabuda. Fou i encara és un descens als inferns, lloc al qual no hi tinc residència definitiva, perquè la primavera –entesa com renaixement psicològic– és la meva fita i la meravella on penso viure, des d'avui mateix. 

En Piotr Illitx Txaikovski sempre ha estat un nom assidu a les meues llistes musicals. N'he escoltat peces sublims, com una "Serenata per a cordes" al Monestir de Santes Creus, en què director i violí primer s'encarnaven en la mateixa persona. El públic va somriure des dels primers compassos, tanta era la confabulació entre els músics i nosaltres! Però no és aquesta la peça que em té robat el cor, no. És l'"Obertura 1812", anomenada "Solemne", amb canons inclosos. Si sentiu que els gats udolen en dolor, si veieu que esclaten els vidres de les finestres de les cases adjacents, si les vibracions que sentiu sota els peus us recorden vagament un terratrèmol... eureka! Aquesta és la peça que estic escoltant, amb els ulls mig clucs pels decibels i un gran somriure a la boca. No pas perquè m'hagi mort de felicitat, i ara!

I torno a Mahler. No me'n puc deslliurar, no vull abandonar la música que em fa espavilar, la que em connecta amb el que sóc. Quan escolto el "5è moviment" de la seua excelsa "2a Simfonia, en Do menor", en mans del grandiós Leonard Bernstein, la meua ànima s'escapa del meu cos i flota fins a arribar als meus fills i besar-los en agraïment per ser en aquest món; abraço les amistats que m'han acompanyat en el camí dels meus 52 anys; escric en anglès a tots els i les poetes a qui he traduït; estimo fins a dir prou als pares, la meua família i l'Albert... i RESSUSCITO. Perquè només la música us traurà de la foscor més pregona per elevar-vos allà on la llum arriba arreu. Lligueu-vos amb un fil vermell –perquè us caldrà tornar a la terra–, i uniu orelles i cor. No us decebrà.