(Asfaltar) l'Amazònia

Hau llegit mai cap text de Montserrat Aloy? Us heu deixat seduir per la seva manera d'entrellaçar les paraules? Ara ho podeu fer de tant en tant a les nostres pàgines. Trobareu els Apunts del Natural d'aquesta filòloga i escriptora a la secció d'Opinió cada quinze dies.

Ha fet calor. Encara en farà més. Farà calor (ja ho havia dit, oi?) perquè l'Amazònia és un territori gran i sense individus que tinguin WhatsApp o una trista targeta Visa. Això fa que qualsevol intent d'apropiar-se del seu lloc de naixença i criança passa per la crueltat i la psicopatia del Bolsonaro (vegeu quin sarcasme, aital cognom, semblant a "Bolso"). Sí, farà calor d'ara endavant, perquè la massa forestal que s'ha cremat mai més tornarà a créixer, i amb ella tots els animals que hi vivien tampoc els podreu veure. Aneu als zoos si voleu (NO al de Barcelona, l'últim cop que hi vaig anar em vaig entristir molt, a més de comprovar que no hi ha gota de comprensió ni accessibilitat per a persones amb diversitat funcional), mireu documentals ben asseguts al vostre sofà, o ensenyeu aquelles fotos que menteixen sota 3 capes de filtres a l'Instagram. Res no tornarà la bellesa ni la gran diversitat ni el patrimoni mundial que havíem (sí, nosaltres, els humans) de preservar. La taca vermella que es veu des del satèl·lit ens hauria d'avergonyir del que som: uns paràsits, uns egoistes, uns aprofitats. Uns brètols sota el paraigua de la bona intenció. Uns macarres de la política ecològica. Uns cagamandúrries que només ens exaltem quan ens toquen la butxaca. 

Quin sentit té asfaltar un lloc verd? Quina gràcia suposada pot tenir posar ciment en un parc públic, perquè uns quants hi puguin arribar millor? L'impacte visual és com un cop de puny a l'estómac; l'impacte en l'entorn no es desfarà en 100 anys –si la pluja no hi vol caure amb mala llet, que s'hi agrairia. On és la fusta, les bigues dels enderrocs, les pèrgoles, les plantes enfiladisses, els testos de flors aromàtiques? Què tocaran els nens, si aquest material sintètic és la prova –irrefutable– de la poca sensibilitat cap a altres maneres d'entendre l'ecologia? Qui s'embutxaca l'obra "benèfica"? 

Vosaltres no ho sabeu, o feu per desconèixer el que ara us diré: quan un territori desapareix, s'esborra el nom que l'humà li ha donat, amb tots els altres noms que s'hi creen. Els animals, els estris, les muntanyes, les valls. Els sentiments, els fenòmens meteorològics. La natura, les matemàtiques i com s'expressaven en aquell indret. Els idiomes, que si no s'han escrit, cal enregistrar els seus parlants en versions autèntiques de conversa per tal que sigui genuïna.

La paraula "guacamai" ja no la podreu tornar a dir. Quan es perd un territori, es perd la llengua amb la qual es va crear.

Ara penseu en tots els elements que conformen el Parc de Sant Eloi (...) i que el Parc es cremés sencer. Penseu-hi. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article