La camarilla (unionista) espanyola

Manuel Carrasco i Formiguera
Manuel Carrasco i Formiguera

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l'ideal; i si aquest poble es troba com el nostre, sotmès a l'esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l'opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats pot mantenir la confiança d'assolir l'esforç necessari per trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama» 

Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938)


La camarilla

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "és el grup de persones que volten un governant i tenen influència sobre ell / Conjunt de persones que extraoficialment dirigeixen un afer o tenen influència sobre algú [...]" I també, segons la font dels Diccionaris terminològics del Termcat "és un grup de persones, autoselectiu i relativament encobert, l'objecte del qual és el control d'un conjunt concret de recursos [...]"

Per tant, si tenim en compte que a l'Estat espanyol, aquestes, les camarilles, proliferen més del que ens pensem i més del que seria recomanable en una societat responsable i transparent, ja tenim l'evidència sobre la qual se sustenta tota la mediocritat i les constants irresponsabilitats nodrides de mala fe, de les quals hem estat (i som) el principal objectiu. 

Des dels sembradors d'odi als rebentistes professionals, passant pels desestabilitzadors econòmics i socials que tant han proliferat al nostre país, sobretot des de l'esclat independentista a Catalunya, fins a les sistemàtiques extorsions i escanyades sobre tots els àmbits econòmics, productius, empresarials, estructurals i institucionals, que no parem de rebre'n les més que greus conseqüències. Són tot això la seva principal raó de ser: l'anticatalanisme i la catalanofòbia. Però, haurien de saber tots aquests subjectes, espanyolistes i botiflers (que també n'hi ha), que passaran a la Història i no només com a vulgars camarilles, sinó amb noms i cognoms tal com s'han distingit en llurs ignominioses ràtzies en terres de Catalunya. Els catalans, independentistes i no independentistes, no mereixem tanta injustícia, tant d'odi ni tanta mala bava. I els qui se senten tan espanyols com catalans convindria que s'ho fessin mirar perquè la dignitat és patrimoni de tots i no només dels que sentim fascinació pel nostre maltractat país. 

L'imperi en crisi

En realitat no ve d'un pam. Són ells i les seves circumstàncies i no passa "res". Però resulta més que significatiu que tot un candidat (l'únic per ara) a presidir el govern de l'Estat protagonitzi la "Gran Crisi Espanyola", fent servir la mateixa valoració de Vicent Partal a Vilaweb que, per descomptat, comparteixo. També tots els seus documentats arguments que es poden llegir, i que recomano, al seu web. 

Avui dimarts sabrem si hi tornarà a haver eleccions al congrés i al senat espanyols (escric la matinada de dilluns a dimarts). Sigui com sigui, la crisi institucional i política que viu Espanya és descomunal. Tot camina cap a una possible formació d'un govern de coalició entre el PSOE i el PP. Temps al temps. Per ara només coincideixen ells i els seus afins; Cs, Vox, etcètera, en el seu tractament de teràpia de xoc contra Catalunya. I aquí s'hi val a tot. Àdhuc el PSC, que fa veure que no s'assabenta de res, o que res del que passa té a veure amb ells. De fet com sempre, només que ara ho fan servir tots plegats com de catarsi de la seva perillosa i generalitzada incapacitat. 

Què és sinó la referència, feta pel president en funcions en seu parlamentària, a Catalunya com a "territori" quan, segons la Constitució som una nacionalitat (que no nació) però nacionalitat a fi de comptes?! Tacticisme, menyspreu, ignorància, mala fe o burla? O tot plegat a la vegada perquè ja forma part de la seua consciència imperialista i anticatalana? O és el seu subconscient que ja només es rearma amb tronades i ignominioses maniobres en contra de Catalunya? Territori... ocupat, volia realment dir? Si fos així, el símptoma és molt greu i hauria de ser definitiu per resoldre els nostres lamentables desacords. 

Precisió clau a recordar

Catalunya és una Nació sense Estat. Espanya és un Estat sense Nació. Aprofundiré l'anàlisi d'aquesta afirmació en un futur escrit. Avui ens hauríem de centrar a veure si la política espanyola a Espanya acaba fotent un pet. I que, en qualsevol cas, els déus ens agafin confessats; com sempre.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article