Catalunya no és cap enigma

Gandhi
Gandhi | Elliott & Fry

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«La felicitat s'assoleix quan allò que un pensa, allò que un diu i allò que un fa estan en harmonia» 

Mahatma Gandhi


D'enigmes, res de res

No som cap enigma i no hem sigut mai un poble enigmàtic, ans el contrari, som un poble obert i responsable, i des dels nostres inicis fórem un lloc de pas, d'acollida, de convivència, de tolerància i d'integració. Aquesta és la realitat, i és precisament per tot això que no volem ésser tractats de forma enigmàtica. Tampoc no ho volem ser (de tractats) irresponsablement, amb indolència, menyspreu, i molt menys de forma ignominiosa, que és on ens trobem per culpa dels poders de l'Estat i de tot el conglomerat espanyolista. 

Servidor participo convençut d'aquell principi que vaig aprendre llegint en alguna part que deia: d'allò que es parla, se n'aprèn. I, certament m'ho vaig agafar com un principi dinàmic i alhora de gran compromís, perquè sempre tenia present aquell proverbi japonès que deia: el que parla sembra, el que escolta recull. Per tant el repte és doble; parlar per aprendre, fet que es produeix a través del diàleg, el debat (si se'n dóna) i l'obligada recerca sempre que cal i encara que només sigui per qüestionar el que pensem. No cal dir que amb total respecte i atenció als que recullen escoltant-nos (que sempre n'hi ha). En definitiva, posant en pràctica la màxima empatia de la qual hom sigui capaç. I ser el màxim possible d'empàtics en general, i a Catalunya en particular, ens podrà ajudar a superar els grans reptes que tenim al davant. Que són molts i difícils. Tothom ho sap. 

Disculpeu-me l'extensió d'aquesta mena d'introducció col·loquial que faig perquè tot seguit vull parlar del meu i del nostre país en termes d'una més que relativa serenitat. I, si dic relativa, és perquè alguns dels nostres protagonistes polítics s'han dedicat a la pràctica dels enigmes en moments que la ciutadania demanda –amb tota la raó– la màxima concisió i claredat. Però no sembla pas que sigui aquest el panorama que avui dia tinguem al davant. I, si no estan d'acord en el diagnòstic del què (al que em referia en l'article de la setmana passada), difícilment podran establir una diagnosi comuna o compartida que permeti una estratègia unitària amb què enfrontar-se als nostres poderosos adversaris. Però això ja forma part del com. 

Molt més que un nou curs polític

Si només fos això; un nou curs polític, estaríem en el mateix de sempre. I, al meu parer, tenim al davant una situació molt més dura i difícil de les que hàgim pogut tenir durant els darrers vint anys. Catalunya, llurs dirigents i polítics empresonats pendents de sentència, polítics exiliats, ciutadans judicialment incriminats, l'independentisme, el sobiranisme, la República catalana i el procés de tot plegat tenen –tenim– al davant un repte històric. Però, sobretot, un repte desigual. El potencial territori de tot el problema ultrapassa la referència institucional del poderós Estat assentat a Madrid. Ara ja té una certa projecció internacional que s'hauria d'incrementar al màxim possible. A Catalunya tenim els motors més potents i actius, començant per la gent, les institucions (autonomistes naturalment) amb la Generalitat al davant, les múltiples associacions i entitats i els partits polítics proclius al procés. He citat els partits polítics en darrer terme, per raons òbvies, d'aquest llistat que no pretén ser ni molt menys exhaustiu. Són ells els que tenen més projecció pública a través dels mitjans i són dels que cada dia n'estem més pendents, també perquè sobre ells basculen les màximes responsabilitats de la política. D'ells depèn el relat principal que rebem cada dia. I és aquest precisament el que ens causa més preocupació i inquietud.

Entre altres objectius, el poder espanyol té el d'atemorir i dividir la població catalana, i probablement també pel que hem pogut veure, els demòcrates radicals del propi Estat. Només puc dir que, davant de tot plegat i més qüestions que hi ha i que s'intueixen, ens convé estar preparats. Més preparats que mai. Cal pensar també que l'Estat no és omnipotent i que donat el seu estil, ben poc democràtic, a part de les febleses estructurals amb què tant ens ha castigat a nosaltres, ell també se n'ha creat més de les que prudentment hauria d'haver portat a terme. Vull dir que té més febleses de les que a primera vista podríem observar. Cal tenir-ho en compte.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article