El què i el com (ai, ai! Amb el com)

Retrat d'Horaci fet per Giacomo Di Chirico
Retrat d'Horaci fet per Giacomo Di Chirico

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Qui viu amb por, mai no serà lliure»

Horaci


El què, en síntesi, és la gàbia

Naturalment em refereixo –en clau de metàfora– a la gàbia que per a Catalunya significa Espanya, l'Estat espanyol, o el que ve a ser el mateix, l'Estat de matriu nacionalcastellana de sempre. Una gàbia cada vegada més hermètica, dura i opaca, amb tot el que de frustrant i amenaçador significa el seu present polític dominant. Sigui, simplificant molt, de dretes o d'esquerres, per a Catalunya és el mateix. La nostra realitat dins d'aquest Estat, ja fa molt de temps que ha arribat a un carrer sense sortida. És més, el punt final d'aquest acaba sempre amb una gran ignomínia i sense solució de continuïtat que pogués fer-nos albirar cap mena de futur amb garanties de la més mínima dignitat.

I quan dic dignitat, em refereixo a la de tota la ciutadania de Catalunya. Perquè, i només a tall d'exemple, què és sinó la permanent intervenció iniciada el novembre del 2015 per part del Ministeri d'Hisenda sobre totes les finances del govern de la Generalitat i de totes les administracions públiques, amb el control de factura a factura de totes les despeses catalanes? Havíem d'haver denunciat reiteradament la intencionalitat política de la configuració del nou sistema del FLA, ja que el control d'aquest (del Fons de Liquiditat Autonòmic) permetia fiscalitzar l'economia catalana i facultava els seus mentors per aplicar qualsevol mesura, per extrema que fos, si és que políticament així ho podien arribar a determinar. I, de fet, tot i que sense motiu aparent, és el que ha passat. Només cal contemplar les notòries queixes, laments i emprenyades, protagonitzades per l'actual vicepresident de la Generalitat, màxim responsable d'Economia, el senyor Pere Aragonès. 

En fi, més del de sempre, toqueu el pal que toqueu, la història de Catalunya esdevé el relat d'una pregona ignomínia. Joc brut i hostilitats són la constant de cada dia, en contrast a les reiterades peticions de diàleg suplicades, una i una altra vegada, pels nostres representants polítics, però, com que l'Estat espanyol s'ha demostrat incapaç de voler dialogar, perquè, fidel a la seva sagrada concepció nacional està convençut que no té res a parlar. Així que, es miri com es miri: Espanya és un tema tancat. I punt. 

Per tant, hauríem de tenir ben clar i d'una manera definitiva, que tot plegat, més els 700 anys d'història i els 303 que portem amb el Decret de Nova Planta a les costelles, les malaguanyades generacions de gent exiliada amb víctimes als cementiris i "extraviades" en moltes cunetes encara, que el nostre QUÈ nacional en tant que país i patriòtic en tant que poble també, està més que clar i definit en les seves humanes, legítimes i reiterades raons enfront d'aquesta Espanya intolerant i autoritària, mancada d'autoexigència i compromís més enllà dels eternitzats privilegis, deguts i rebuts per llurs il·lustres eterns vividors. Irreformable, obcecada amb Catalunya i llançada a la seva irresponsable deriva històrica, política, econòmica, territorial i de rèmores mai superades. Reitero que el què és prou eloqüent i rotundament evident, perquè tots els ciutadans de Catalunya en siguem absolutament conscients i responsables i perquè es vulgui o no la independència d'una o altra manera, tots siguem capaços sempre d'exigir el respecte més pregon als nostres drets democràtics i a la nostra plena dignitat.

El com 

Ai, el com! En això hem començat a fallar més del compte. I no crec que ningú, independentistes inclosos, no tingués, ni tingui, ben clar la força repressora (ultra les brutícies i falsedats de tot ordre) de l'Estat espanyol. Certament aquest ha excel·lit en tota mena de joc brut i, penso que encara no hem vist tot allò de què és capaç. Malgrat tot, l'independentisme no pot perdre el seu horitzó, ni el seu compromís, per culpa de la repressió ni de les pors que li estant inoculant. Ara ja s'han desmuntat força de les incògnites que ens ofegaven i moltes més de les que aparentment podien ser considerades de la màxima transcendència. I, la més nítida de totes, és la del què tenim al davant amb l'Estat espanyol. 

Per tant, qualsevol fil interpretatiu que es pugui proposar de cara a la continuïtat del procés, hauria de tenir ben present aquesta realitat. Avui, conscientment, no he volgut posar noms al desori de desacords que ens podrien sorprendre en relació a les estratègies que hauríem de tenir ben assumides. Però, n'hi ha, i des d'aquesta modesta pàgina penso exposar, si més no, el meu punt de vista en base a la informació i dades que conec i tinc ben contrastades. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article