La gàbia que ens empaita

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«En el fons, són les relacions amb les persones el que dóna sentit a la vida»

G. Von Humboldt


Les vacances

Molts ja les han fet, o les estant fent encara. Alguns també ens hem banyat al mar Mediterrani sense ni tan sols anar-hi ni a tocar l'aigua, només perquè les notícies de cada dia ens hi portaven constantment i lamentablement. Quin patir, quina misèria i quina vergonya ens han fet sentir. I no s'ha pas acabat. Molts estem encara clavats a Lampedusa, confiant que els nostres sistemes de protecció humana i social sàpiguen trobar el camí per evitar les morts que han convertit la Mediterrània en el fossar de la ignomínia. Només de pensar-hi, si hagués anat al mar a banyar-me, m'hauria fet sentir molt malament, molt. Tanta Unió Europea per tenir un Matteo Salvini, a qui ja només li resta amenaçar amb la fortificació i emplaçament de l'artilleria a les seves costes per enfonsar, si cal, els vaixells salvadors de tants immigrants com es fan a la mar per culpa de la greu situació que pateixen.

Però, sigui com sigui, la calor no para i a fe de déu que n'ha fet, de calor. Tampoc no paren les notícies que ens diuen que la gàbia segueix empaitant-nos. És clar, em refereixo a la gàbia dins la qual Espanya ens vol tornar a posar. I dic tornar a posar perquè des de l'1-O de 2017, d'alguna manera, amb plena voluntat i convicció democràtica, vàrem exercir un dret fonamental i en vam sortir, vam treure el cap i vam volar, una volada curta, és cert, però que va servir per marcar el camí: el de la independència. La porta de la gàbia havia saltat, gràcies sobretot a l'empoderament de la gent. 

També va servir –i cal prendre'n bona nota– perquè els ancestrals poders fàctics espanyols alertessin tocant a ravata, des de l'Administració, la Justícia, les forces armades, el poder econòmic, els líders episcopals, les forces repressores (policials incloses), partits polítics de matriu nacional-espanyolista de dreta i d'esquerra, més els energúmens parasitats dins del sistema, ara amb patent de cors, que fent gala d'una catalanofòbia extrema fossin mobilitzats a través dels variats col·lectius addictes (mai més ben dit) al règim. Això, que no és pas poc, més tot el que en aquesta línia de màxima actuació us pugueu arribar a imaginar. M'he permès recordar-ho perquè no fos cas que les vacances us haguessin evaporat de la ment, si més no al quasi 50% d'independentistes que diuen que hi ha a Catalunya, la gravetat de la situació que tenim al davant. Que tot el país té al davant. I que no se n'ha anat de vacances.

Determinants

Aquest dies de vacances n'hem rebut moltes més, de notícies, i no pas d'actualitat precisament, sinó de les que tenen a veure amb el nostre present i amb el futur més immediat. 

Obviaré, per ara, les declaracions que ha fet Joan Tardà, l'exdiputat d'ERC, pel respecte que em mereix. Unes que m'han sorprès, donat l'homenatge a les víctimes del 17-A, han estat les d'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona. Va dir que "ara mateix no hi ha cap amenaça terrorista sobre Barcelona". Segur que no, com tampoc n'hi havia quan ara fa dos anys va passar el que va passar, i que encara no se n'ha tret l'aigua clara de com es va gestar tot plegat, ni tampoc de la gestió dels responsables de la seguretat nacional que hi pogués haver. Sigui dit, amb tot, que ara ens trobem en alerta 4 sobre 5 que, per ser que no "hi ha cap amenaça", déu n'hi do. 

Unes altres de declaracions que potser haurien d'haver esperat a fer-les en acabar les vacances són les del vicepresident Pere Aragonès, l'home fort del Govern de la Generalitat i d'ERC. Hi ha una estratègia renovada dels republicans que fuig de la unilateralitat i centra els seus esforços en el diàleg amb l'Estat, i fixa unes prioritats en el curt termini que passen per aprovar els pressupostos, reteixir aliances amb la CUP i ampliar-les a Comuns i PSC (i amb els de JuntsxCat què?), i lluitar per ser determinants a Madrid. Si agafar forces ha servit per això, només puc dir que malaguanyat temps de repòs perquè ens pot deixar ben fotuts. 

Només faré una modesta recomanació i un parell d'apunts ràpids sobre la marxa: No remeni més les cartes i jugui d'una vegada, perquè ja hauria de saber que, tingui el joc que tingui, no guanyarà mai. I recordi que no serem mai determinants a Madrid perquè els catalans som només uns assimilats dins de l'Espanya uniforme nacionalcastellana. Continuarà.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article