Fer un cop de cap

Camp
Camp | Anne Marie Robert

Sóc periodista experimentat en l'intent d'entendre la vida. De vegades no me'n surto. M'apassiona jugar amb les paraules i olorar llibres. M'enfado amb les injustícies, les discriminacions i els dogmes. Espero que l'espai Lletra de canvi aporti una miqueta de llum –si més no, a mi– enmig de tantes contradiccions.

L'altre dia vaig anar a un cinema de Barcelona a veure la pel·lícula "La vida sense la Sara Amat" de Laura Jou, inspirada en la novel·la d'en Pep Puig. Aquesta petita però gran producció audiovisual parla sobre el despertar de l'amor d'uns adolescents els anys 80; però també parla de la pèrdua, de madurar i de deixar anar. Revestint la trama d'aquest llargmetratge i gairebé tractat com un personatge més, hi vaig percebre un paisatge que m'és molt familiar: els carrers, les cases i els camps del Talladell. Va ser veure aquest paratge ocre, de secà, de casa, i vaig sentir-me fortament lligat amb les emocions d'una identitat que porto ben arrelada dins meu. Em vaig retrobar amb una intimitat que m'era familiar i alhora estranya –en tant que feia molt temps que no la sentia ni la sabia– i sabia que necessitava comprendre.

En sortir del cinema i una vegada sopat –amb gana no es pot pensar–, vaig intentar digerir aquella sensació tan singular i em va venir una reflexió prou lúcida sobre el motiu de la seva aparició: havia sentit tot allò perquè hi havia pogut connectar. Se'ns diu que vivim en una societat altament connectada i interactiva gràcies a les noves tecnologies i, tanmateix, caminem pel món més desconnectats que mai. Però jo havia pogut connectar.

Aristòtil, un dels grans pensadors de la humanitat, ja ho deia: "Tots els homes –aquí sense fer distincions ni de classe, ni gènere, ni color, ni religió, etc.– desitgen, per naturalesa, conèixer." I és gràcies al coneixement que podem comprendre la vida, que podem acumular experiències a través dels sentits i la memòria i que, a causa d'aquesta acumulació, podem arribar a crear pensament. Si pensem, estem emprenent una acció que ens ajuda a "suportar" molt millor la vida, ja que ens entenem millor a nosaltres i al món que ens rodeja. Aquell que no té accés al coneixement és pobre, i aquesta pobresa es genera per culpa, com diu el filòsof Víctor Gómez Pin, de la misèria social, de l'opressió, de la injustícia i l'esclavitud. I en tenim molta, d'aquesta pobresa.

Qui treballa tot el dia, no té temps per pensar. Qui està enganxat al telèfon tot el dia, no té temps per pensar. Qui, quan arriba a casa –seguint amb les tesis de Gómez Pin– es posa en mode "sabatilles i zàping", tampoc té temps per pensar. Estem constantment desconnectats de nosaltres mateixos; tant si és per treballar massa com si és per arribar a casa i evadir-se. Ambdues ens impedeixen connectar amb allò que ens és més útil per pensar: amb la natura, amb els nostres sentits, amb el pensament dels altres. És difícil fer això en una societat que ens demana producció constant i que, després, ens ofereix evasió a través del consum. És difícil estar presents en l'ara i l'aquí i amb la nostra realitat quan en tenim una de virtual a la nostra butxaca. 

És per això que en determinats moments, quan un és capaç de connectar; quan en el meu cas veig els carrers del Talladell i penso i reflexiono, que és quan es guanya una mica de riquesa. I és aquesta riquesa, i no la material, la que ens permet viure amb coneixement, amb pensament i, amb sort, amb alguns moments de felicitat. Claudicar i no pensar és morir-se abans de deixar de respirar. Us animo a pensar-hi.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article