Perdre l'últim tren

Tàrrega, 1986. Llicenciada en Ciències Polítiques, autora de diversos reculls de poesia, viatgera i membre de l'Associació Guixanet. Se sumà a l'equip de col·laboradors de la Nova Tàrrega fa uns quants anys amb els seus articles a De pe a pa.

Fa poc llegíem al diari Segre que més de 55.000 lleidatans i lleidatanes estan registrades a la plataforma per compartir cotxe Blablacar i que unes 14.000 ofereixen el seu vehicle per fer els desplaçaments. Unes dades que evidencien l'auge de l'economia col·laborativa al mateix temps que les limitacions del transport públic. A Tàrrega existeixen diferents canals a través de les xarxes socials per compartir trajectes en cotxe, una solució econòmica, pràctica i entretinguda. Entre la gent que utilitzem aquest sistema hi sol haver un tema de conversa recurrent: l'estat del transport públic i de les diferents opcions de mobilitat. I, en totes elles, una ovella negra de consens: la línia de tren. 

La necessitat de millora del servei de la línia R12 entre l'Hospitalet de Llobregat i Lleida passant per Manresa és una reclamació històrica de la nostra ciutat i de les comarques de Lleida. L'oferta insuficient de trens i les deficiències en el servei han generat diverses reclamacions al llarg del temps que no han estat ateses. L'escassa freqüència, la poca adequació dels horaris a les necessitats de les persones usuàries però també la falta de manteniment de la línia reverteixen en incidències i endarreriments. Només en el que portem d'any s'han registrat 41 dies amb incidències a la línia Lleida-Manresa. És a dir, més d'un mes sencer amb problemes a la línia, que provoquen endarreriments i trasllats alternatius per carretera. A les comarques de Lleida, s'estima que la línia R12 dona servei directe a 190.000 persones, i amb una àrea d'influència de 300.000, però quantes deuen ser les que l'utilitzen realment?

Des del 2010 l'Estat va traspassar a la Generalitat els serveis ferroviaris de manera incompleta, no es van traspassar ni els trens ni la infraestructura, ni tampoc els recursos econòmics per al manteniment. Encara hi ha trens que no són accessibles, els horaris no coordinen amb els de l'alta velocitat ni amb altres mitjans de transport, encara hi ha trams on s'ha de reduir la velocitat, i tantes altres qüestions que ens impedeixen tenir un servei en condicions. En aquest àmbit, com en tants altres, la gestió directa i propera per part d'un Estat propi sense la dependència dels oligopolis i els interessos espanyols seria la que ens asseguraria poder comptar amb unes infraestructures del segle XXI.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article