A Espanya pinten bastos

Joan Brossa
Joan Brossa

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Ara està sortint tot el que Franco va preparar, ara s'està posant en pràctica tota la línia d'actuació que ell va traçar»

Joan Brossa


I bastos són trumfos

Ells els tenen tots, els bastos. I més que en volen tenir. I això que sempre "tenen la mà". La mà i el garrot de manar. Doncs au!, que s'ho facin amb el seu rei de bastos al capdavant, amb el seu nou ordre constitucional tan emblemàtic com el mateix as de bastos, amb el seu triturador 155 convertit en una mena de comodí, per si amb la real, el nou, el vuit, el set i tota la resta encara els pogués fallar alguna possible seqüència d'aquest joc trampós, sense cap respecte, ni cap futur, ni esperança possible per als legítims drets del poble català. Deu ser per tot això que avui l'omnipotent candidat del PSOE ha parlat de trobar una nova senda per on començar a transitar l'independentisme català. Tingueu clar que això de "la nova senda" és un eufemisme, en realitat volia dir un nou embut per on poder-nos moure.

Les obligades circumstàncies personals en què m'he trobat aquests dies, i en les quals m'he hagut de moure, m'han obligat a retardar més del previst el posar-me a escriure aquest article que, gràcies a Nova Tàrrega, tinc l'oportunitat de fer setmanalment. He pensat que, malgrat les molèsties del retard, podria disposar de notícies més actuals que si l'hagués fet el dia d'ahir dilluns que és quan tocava. Res d'això ha passat. A Espanya segueixen amb la seva de sempre pel que fa a Catalunya. En el discurs d'investidura del candidat de marres pronunciat dilluns, no vam sortir pràcticament ni nominats, com si no existíssim, tot i que l'olor de cos present que emanava Catalunya es notava que regnava en l'atmosfera de l'ambient. Som el gran escull, però, com que els poders espanyols (polítics i fàctics) entenen que, al final, els catalans amb Espanya sempre acabem (de grat o per força) canviant pets amb merda, val més no anomenar-los gaire. Ara, aquests espanyols, van ben errats i els del PSOE també. Temps al temps.

Anèmia ideològica

Els dogmatismes imposats, siguin doctrinaris o no i vinguin de qui (i d'on) vinguin, ho acaben desnaturalitzant tot. Àdhuc el propi pensament, la capacitat de pensar, de raonar, d'entendre. N'hi ha de molts tipus, no de pensaments, sinó de dogmatismes. A Espanya tenen un dogma, sagrat i consagrat, el de: una; unida; unidos; etc. sembla que procedeixi d'unes sagrades escriptures remotes, molt remotes, però, sigui així o no, ens hi volen fer combregar a tots i a tothom. I la seva suprema generalitzada imposició ha acabat provocant greus anèmies mentals, cerebrals i, sobretot ideològiques que s'han estès per tota la pell de brau. Algunes han esdevingut fatalment irreversibles. També s'ha esdevingut, segurament per culpa d'aquesta greu anomalia, que aquí ens han brotat grups enfocats a la provocació permanent com si talment es trobessin sota els efectes intoxicadors d'algun producte al·lucinant realment perillós. Qui sap si la pèrdua de contacte amb la realitat catalana evidenciada en el grup de Cs, per exemple, és deguda a una mena de psicosi induïda per la influència del dogma de la sagrada unidad acompanyada de restes d'algun producte radioactiu. Ves a saber. Humanament seria molt de lamentar, però col·lectivament podria resultar força perillós. Amb tot, sembla que aquesta mena de núvol s'està estenent per tot Espanya. Només podem dir-los que parin compte, que per les terres castellanes ja tenen els seus propis il·luminats dins d'aquest àmbit, precisament el de la catalanofòbia.

El mètode científic

Justament, segons sembla, és aquell del qual més s'allunyen els polítics actuals. Es veu que ells en saben més que no pas se sap en qualsevol àmbit de la ciència aplicada en general. Parlen de govern de cooperació, que ve a ser tota una novetat en el món del pactisme polític. De fet, a Espanya, de governs formats com a conseqüència d'un pacte polític, cosa tan assumida i normalitzada arreu d'Europa (i del món), aquí no s'havia donat des de feia més de 185 anys aproximadament. De cooperació o de coalició sobre bases programàtiques, és el que, suposadament, deuen tenir entre mans els actuals protagonistes de la governabilitat espanyola. I en aquesta suposada governabilitat, amb tots els bastos inclosos, a Catalunya, ens toca el paper de la resignació i de la paciència.

I si el mètode científic és el que conté les eines per descobrir la veritat, en aquest cas, la nostra veritat, ja sabem quin ha de ser el camí a seguir d'ara en endavant. La ciència amb el coneixement són la resposta. I la llibertat, a dins d'Espanya, pot només ser un romanticisme. O, ara, ja ni això.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article