Tots els partits polítics catalans desafinen

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«En la qüestió catalana, o s'està per Catalunya, i en aquest cas s'ha de ser separatista amb totes les seves conseqüències, o contra el separatisme i per la submissió de la nacionalitat a l'Estat espanyol. Aquesta és la lògica» 

Joaquim Maurín Julià (1896-1973) 


Escandalitzats encara

Ho vaig dir i ho vull repetir com a conclusió del meu punt de vista. Escandalitzats és com, en termes generals, ens sentim la majoria dels catalans. I és per tot això que està passant i per com està passant, que la perplexitat s'ha apoderat de moltes persones, i m'atreviria a dir que de la majoria de la ciutadania que lluita per la llibertat del poble català. El joc dels poders i també dels responsables compromisos (sovint més prosaics que altra cosa) ha posat al descobert, en primer lloc, l'animadversió –odi en molts casos– entre les forces polítiques que suposadament protagonitzen l'independentisme actual, principalment entre JxCat i ERC; i en segon lloc la incompetència manifesta de molts dels seus polítics per gestionar cap tipus de coordinació en polítiques de pactes. No en saben més perquè no volen o perquè no poden? Sigui pel que sigui ho han fet saltar tot pels aires fent gala d'una lamentable misèria estratègica. Tot plegat provoca autèntica basarda. I això que el 155 no para i segueix actuant de manera implícita. Si aquest és el camp d'acció quin és l'objectiu? L'objectiu segons ells i segons les seves responsabilitats, és clar. 

Desafinen molt, massa

Diria que, fins i tot, desafinen perillosament pels mateixos interessos del procés, del govern de la Generalitat, de tot el país en general, de la política en global i dels seus mateixos col·lectius en particular. De fet, han desafinat sempre perquè llurs complexes estructures parteixen d'unes cúpules molt opaques, d'una forta concepció exclusivista i més permeables sempre a interessos suposadament de part, que no pas a les demandes més dures, exigents, transcendents i àdhuc urgents de la societat catalana. Ultra mantenir comportaments molt arrelats de poca transparència democràtica, o millor dit, d'optar sempre per estratègies d'una fragilitat democràtica determinista i força delicada. No practiquen l'autocrítica pràcticament mai, si més no de forma explícita. Les manifestacions crítiques dels seus seguidors, per legítimes i ben raonades que es puguin fer, no troben mai la receptivitat ni l'interès que en bona lògica haurien de rebre. Aquestes dinàmiques no són exclusiva particular de ningú en especial, són les que regeixen en termes generals, lamentablement a totes les formacions de casa nostra o gairebé, perquè algunes encara tenen dinàmiques pitjors, però d'aquestes no cal ni parlar-ne. Servidor sé del què parlo per pròpies experiències, amb decepcions incloses, viscudes i patides al llarg d'uns quants anys.

Més enllà de criticar els nostres polítics

M'he fet el propòsit de no criticar més cap de les formacions polítiques catalanes actualment protagonistes a primera línia, en part perquè no serviria de res, tampoc cap dels seus més destacats polítics que, a títol individual, deuen fer el que poden. Ni tampoc quan facin el que s'espera que no haurien de fer ni per error. Vull dir amb això que servidor ja els tinc relativitzats. Amortitzats no ho sé, allà ells amb la seva consciència patriòtica a la qual apel·lo malgrat tot. Que pensin, això sí, que a Catalunya, igual que un servidor, hi ha moltes persones que permanentment ens sentim atacades i burlades en la nostra dignitat dins d'aquest Estat espanyol. Un estat que no respecta els nostres drets fonamentals i que ens ofega econòmicament des de fa anys i panys d'una manera vergonyant.

Al respecte vull reiterar les nefastes conseqüències que patim per culpa del Ministeri de Foment en no invertir res de res un de cada tres anys a Catalunya, governi qui governi a Espanya, que ara ja sabem oficialment que el dèficit acumulat en infraestructures, per aquesta "gentilesa", és de 28.000 milions d'euros. Que el Ministeri de Cultura fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros. La llista és inacabable i va augmentant sense parar. L'ampliaré amb més detall en futurs escrits, encara que només sigui per constatar que ser una colònia d'Espanya és un desastre social, econòmic i cultural. També perquè en prenguin bona nota tots aquells catalans que tan legítimament se senten també espanyols, ja que pel que es veu sembla que no s'assabenten que com a tals espanyols són tractats sota el mateix patró de la vergonya.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article