Pronunciaments a la catalana

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Cap nació no pot existir com a tal si no té la facultat de decidir pel seu compte, si no disposa dels seus propis organismes de govern, que han d'ésser sobirans i no delegats o consentits»

Manuel de Pedrolo


De pronunciaments

No és pas d'això del que vull parlar en aquest article d'avui. Si més no com a concepte en sentit general, i tampoc històric dels que Espanya ha protagonitzat més dels que qualsevol estat-nació n'hauria volgut veure i segurament patir. Tampoc dels del general Prim, per molt català que aquest fos, que ho era. Es pot afirmar que, generalment, tots eren protagonitzats per militars. Ara, en democràcia, a Espanya, malgrat tot, es manté un estil (o una voluntat) que fa pensar en el d'aquells "pronunciamientos" històrics tan propis de les forces dictatorials. Naturalment tots en contra de l'independentisme català i a favor de la "sagrada" unitat d'Espanya.

Pactes i acords

Col·laboracions i altres coses, també. En les eleccions municipals del 26-M hi ha hagut de tot i més, i només podem creure que tot legítim, perquè en democràcia tots els pactes possibles ho són, de legítims. I, tanmateix, tot fa pensar que si no hi ha un canvi de la llei electoral, cada vegada toparem amb més situacions com les que acabem de viure. Com les que han provocat unes avinences o conxorxes finals que l'electorat no sempre ha acceptat de bon grat. I amb raó més que sobrada.

Les constants

La més políticament dura ha sigut l'obsessiva transversalitat antiindependentista evidenciada per totes aquelles candidatures espanyolistes, la majoria bàsicament del PSC-PSOE, que ho han basat tot a destruir qualsevol possible acord de les forces que defensaven poder exercir el principi del dret a l'autodeterminació, és a dir: els independentistes. El pacte de l'Ajuntament de Barcelona n'és el paradigma més significatiu. I el més trist, lamentable i vergonyós per l'intrusisme protagonitzat per l'anomalia electoral alimentada des de tots els sectarismes unionistes, àdhuc el de les anomenades elits extractives que, sigui pels grans negocis que fan a Catalunya i a Espanya, deuen creure que només els podran seguir fent sota la fosca aquiescència del règim del 78. I, el protagonista de tot plegat ha sigut un neolerrouxista que està actuant com una càrrega d'efectes retardats imprevisibles. Un fet històricament tenebrós i destructiu que de nou es fa ben present al nostre país. L'alcaldessa Colau, fent gala d'un sectarisme irresponsable, deu saber per què ho ha fet i si encara no ho té prou clar, el temps li acabarà ensenyant, però ja serà massa tard per als legítims interessos dels ciutadans de la capital catalana, de tot Catalunya, i també per als afanys partidistes d'ERC. L'altra constant que s'ha evidenciat al llarg i ample de tot el país ha sigut la manca d'unitat entre les forces teòricament independentistes. Els seus interessos ideològics, sectaris, partidistes, o simplement els basats en prejudicis més que discutibles tant d'ordre local, territorial, com nacional i també en l'oportunisme dels resultats electorals, han quedat per damunt de la lluita que la majoria del poble català sosté en favor dels seus drets de justícia i llibertat. Fet del qual estic convençut que podríem acabar lamentant-nos-en sense remei ni solució durant algunes generacions. Qui més s'ha mostrat favorable a aquesta estratègia, de manera pública i notòria, ha sigut ERC. Només diré que em costa d'entendre el perquè. I tot i que pugui ser legítim el que fan, que ho és, trobo les seves explicacions un tant virtuals o més aviat ingènues i un altre tant d'una opacitat inquietant. Resumint, em sembla que només ho podem valorar com una mala peça al teler de l'independentisme.

El pacte de Tàrrega

Ha sigut un pacte entre perdedors. I ells, els perdedors, són els que legítimament governaran la capital de l'Urgell durant els pròxims quatre anys. Qui han estat els pensadors de tan lamentable decisió? No ho vull ni saber. Però que s'ho facin mirar, i si tenen raons de veritat que les exposin, perquè també ens agradaria d'escoltar-les. I quines són les excuses polítiques, o personals? Siguin les que siguin si és que foren dirigides per control remot, no poden servir com a justificació. Mai no haurien d'haver servit. Ans al contrari, tenien una gran oportunitat de posar Tàrrega on li pertoca d'estar com a segona ciutat en importància, després de Lleida, dins de la Terra Ferma, i se l'han carregat. Tinc més arguments que podria desgranar al detall, i molt a dir en favor de la Rosa M. Perelló, però avui s'acaba l'espai. I ara també toca escoltar els protagonistes del forçat refregit polític, a veure què tenen per oferir, més enllà de la toxicitat contrastada d'algun dels seus elements. Només afegiré que la situació econòmica del municipi no té res a veure amb la que vam trobar l'any 2011. I això és mèrit dels que han governat durant aquests dos mandats anteriors i de l'esforç fet per tota la ciutadania que va saber entendre la greu situació a la qual ens havia abocat el tripartit d'aleshores i les dures (duríssimes i perverses) retallades imposades pel govern de la Generalitat. Tot plegat, segons com s'hagués gestionat podia haver resultat letal, però la Rosa i una bona part del seu grup ho van anar resolent amb persistent eficàcia més que no pas espectaculars realitzacions.

Continuaré...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article