"Respectem les vostres idees", diuen a Espanya, però tots a la gàbia

Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

"Hi ha catalans que no són independentistes perquè no es volen deixar aixecar la camisa; per dir-ho d'una altra manera, més s'estimen que els la prenguin" 

Manuel de Pedrolo


L'escenari que tenim al davant

Recordaré, d'entrada, dues cites prou destacades fetes per notables personalitats de les moltes, amb orígens culturals i geogràfics diversos, que ha donat la nació catalana dins l'ambiciós context dels Països Catalans al llarg dels temps. La primera, feta per Antoni Gaudí: "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada" i la segona, de Joan Fuster: "Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres." 

He volgut rememorar aquestes dues cites per deixar ben clar, d'alguna manera, que l'escenari en què ens movem avui no és només d'ara, sinó que ve de lluny, de molt lluny. I una precisió gens baldera; enmig d'una i altra de les cites vam patir una cruenta guerra civil conseqüència d'un autèntic cop d'estat d'origen militar, sota l'empara del sectarisme confessional i dels poders fàctics gens proclius a les llibertats ni als drets fonamentals de les persones. I va passar el que va passar i que la història contemporània va relatant cada vegada amb més rigor i veracitat, tot i que encara no se sap tot i que segurament tardarem molt a saber-ho; si és que mai s'arriba a saber. Jo no perdo l'esperança malgrat que tinc clar que al pas que anem, molts ja no ho veurem. 

I, tanmateix, el marc general de l'escenari a què al·ludeixo va agafant més definició i contrast cada dia que passa. Ara mateix amb el judici als presos polítics catalans a les seves acaballes, ja podem constatar la gravíssima realitat d'una judicatura a la qual no li interessa precisament l'aplicació d'una justícia basada en la veritat. Haurem de confiar que la sentència final del Suprem sabrà reconduir, per a bé, aquest lamentable infortuni de la malmesa justícia en aplicació del dret penal espanyol. El règim del 78 s'hi juga el seu, diguem-ne, balanç polític final. Un balanç més que qüestionable, per no dir lamentable i frustrant en termes de realitat democràtica. Però, malgrat això forma part de l'escenari present, no és la part en la qual he pensat centrar el meu escrit d'avui. 

Els pactes municipals 

Els que hi pugui haver allà on n'hi hagi. De fet n'hi haurà de sorprenents, tant en un sentit com en un altre, del que sigui, de sentit. Però s'ha d'admetre que per rars que puguin semblar, tots seran legítims i s'hauran de respectar. Dit això, només podria fer una recomanació; que no s'hauria de pactar, o no pactar segons sigui el cas, a base de contemplar una futura estratègia dirigida a condicionar la governabilitat de l'administració municipal. És a dir, no voler arribar a cap tipus d'acord per la formació d'un govern en majoria malgrat les probables coincidències tant en els objectius com en la forma de gestionar-los, perquè si a la llista guanyadora se la sotmet a haver de governar en minoria, els entrebancs que sorgiran acabaran afectant, vulguem que no, tota la ciutadania. A Tàrrega sembla que es podria donar aquest cas. I només, segons sembla (perquè servidor no he rebut cap tipus d'informació al respecte, ni tampoc l'he cercat per un principi d'elemental respecte), Esquerra no vol arribar a cap tipus d'acord amb JxCat que podria permetre la formació d'un pacte de govern per a tota la legislatura. Només diré que la cultura del pacte requereix esforç, generositat, respecte constant, parlamentar o emparaular sempre i en tot moment i una lleialtat a prova de foc. Permetre que la llista més votada pugui tirar endavant la seva candidatura, en minoria i, per tant, en segona votació, pot esdevenir una decisió de manifesta immaduresa. I encara que ben legítima, deixarà entreveure unes futures intencions polítiques ben poc afalagadores. Temps al temps. 

Malmetre el temps 

Aquest és un pecat que hauríem d'evitar sempre, però ara més que mai. Som una nació captiva i també ho són tots els seus pobles, de captius. I Tàrrega també. Escolteu sinó els silencis de la terra que ens parla. Desconnecteu-vos amb valentia del control remot imposat. I tots plegats penseu com a exemple per a eixamplar la base de l'independentisme en aquesta declaració feta al seu moment per Francesc Candel: "Si un dia s'organitza un referèndum democràtic sobre aquest tema jo aniré a votar, dels primers, a favor de la independència de Catalunya. [...] És claríssim, jo sóc xarnego, i no vull que hi hagi cap dubte que jo sóc i vull ser d'aquesta nació." Clar i català. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article