Independència, independentisme, independentistes...

Independència, independentisme, independentistes...
Independència, independentisme, independentistes...

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«El defecte de la igualtat és que la volem només amb els de dalt»

Henri F. Becque.


L'escenari general

No pretenc fer cap tesi sobre l'enunciat amb el que intitulo l'article d'avui. Resulta que tots les meves modestes anàlisis sobre els resultats de les diverses confrontacions electorals a les quals acabem de concórrer, em mostren una constant que predomina de forma clara i contundent sobre els aspectes que en podríem dir més ideològics, o menys transversals, a la pluralitat que, suposadament, es podria esperar dels plantejaments i manifestacions dels partits, col·lectius i candidatures diverses que n'han sigut els protagonistes. En termes absolutament generals ha dominat en tots els cassos la transversalitat de l'independentisme. Fins i tot els silencis (sempre interessats) dels mitjans de comunicació més rellevants han sigut més que eloqüents. I això, al meu parer, s'ha donat a tots els nivells i àmbits, àdhuc el de la UE. Catalunya, Espanya i Europa, amb intensitats diverses, en són la constatació més evident. És ben clar que l'independentisme hi és i no recula. Tant és així que se l'ataca i se'l maltracta sense cap mena de consideració i, moltes vegades, amb enganys i males arts. I, tanmateix, tot plegat, cada vegada més, ens fa veure que la llibertat és un valor que resulta molt car i difícil d'assolir. Sobretot si el seu dret depèn de democràcies febles, interessades i de dubtoses pràctiques com la del negacionisme impenitent i l'autoritarisme egoista disfressat d'una falsa moral sense ètica ni principis.

Els resultats

No repetiré el que aquests dies ja s'ha publicat abastament. La Nova Tàrrega de la setmana passada ens ofereix tots els que s'han donat en l'entorn nostre. Sí que destacaré els del Parlament Europeu perquè les candidatures clarament independentistes que s'hi han presentat per separat amb la de Carles Puigdemont, guanyadora a Catalunya amb 987.000 vots i la d'ERC que, juntament amb Bildu (País Basc) i el BNG (Poble Galleg) que n'ha obtingut 730.000, han sumat conjuntament 1.717.000 vots que representen el 49,62% del total. Un resultat extraordinari de l'independentisme democràtic català del qual destaca l'obtingut per Junts per Catalunya-Lliures per Europa amb Carles Puigdemont al davant. Fet que ha sigut descaradament silenciat i menystingut des dels àmbits oficials del poder vigent.

L'escenari virtual

El que va de les urnes als despatxos passant per les múltiples reunions, inclosos els confessionaris actuants, immersos en alquímies i extravagàncies de consideracions que sovint es podrien anomenar de secrets de confessió. Tanmateix, tot això i el que hi vulgueu afegir, conformaria el que jo en dic l'escenari virtual post-electoral. Açò vol dir que el compte enrere s'ha activat i pel que fa a les municipals sabrem com finalment s'ha acabat el proper 15 de juny (dissabte) en que es constituiran els ajuntaments i s'escolliran els nous alcaldes, sigui per acords i/o pactes, o perquè s'hi escollirà la llista més votada.

Hi ha llocs on la incertesa hi serà present fins al darrer moment. Barcelona, sens dubte, n'és el més important. I allí no donen res per descomptat, malgrat que ERC hagi sigut la guanyadora amb Ernest Maragall al capdavant. JxCat hi té poc a dir, amb tot seria bo recordar que el PSC-PSOE és un dels signants del mortal i segurament il·legal 155 per la forma en què es va aplicar. Anul·lar tot un Parlament i el Govern democràticament elegit no pot ser mai una qüestió de tràmit ni prevista per llei. Més que un fet excepcional és un fet d'una gravetat inaudita en qualsevol democràcia. Algú n'haurà de respondre algun dia.

S'hauria de partir de la base que aquí ningú no dona res perquè sí. En política encara menys. Només els catalans o, millor dit, els nostres representants polítics, sense obtenir res a canvi, ni allò que es podria considerar ben legítim com podria ser-ho el respecte: el més elemental respecte. Doncs no, res de res, ni això. Només cal fer una mirada retrospectiva i preguntar-se de què ha servit haver donat els vots dels independentistes al seu moment a Pedro Sánchez. El que sí ha servit pel que s'ha pogut constatar és que aquest convoqués oportunament als seus interessos uns eleccions generals que li han suposat un notable èxit. Res a dir si no fos que nosaltres rebem cada vegada més injustícies i menyspreus en tots els àmbits de relació politicoinstitucional. I no diguem en el de la redistribució dels recursos econòmics estatals; no pas per a millorar-ne els que en justícia ens haurien d'arribar, sinó per refer-nos dels que fa tant de temps que ens deuen i segueixen penjats. Continuarà perquè hi ha més temes per argumentar....

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article