Ara, la segona part

És un home molt conegut a Tàrrega, en bona mesura per la seva dilatada trajectòria en el món de la política local. Avui dia ha deixat enrere aquesta faceta, però no renuncia pas a seguir defensant els seus ideals. La seva manera de fer-ho ara és en els articles que escriu des de fa uns quants anys a la secció d'Opinió de NovaTàrrega.

«Quan beguis aigua, recorda la font»

Proverbi xinès


El brogit de les abelles

Sí, tanmateix, en acabar les eleccions, tancar les urnes i proclamar els resultats, encara que només siguin els provisionals, comença l'agitament del que en podríem dir els apicultors de la política. Veuen nèctar per tot arreu. Més enllà dels resultats i de les primeres reaccions públiques dels protagonistes, sovint les més (i probablement les úniques) espontànies, entren en joc sense solució de continuïtat els analistes dels respectius laboratoris partidistes, per cert, cada vegada més jerarquitzats. Només cal reflexionar sobre el que vam veure i escoltar la mateixa nit electoral i el que vam escoltar i veure (més escoltar que no pas veure) el dilluns al matí; la major part dels resultats no semblava indicar el mateix que havíem interpretat la nit anterior. És evident que la maquinària dels respectius col·lectius no havia parat en tota la nit de computar tots els algoritmes possibles. Els algoritmes i moltes coses més. És quan, en la majoria de casos, comença una mena de brogit que va imposant-se de manera inversament proporcional a la transparència de les pròpies dades resultants. A més brogit, menys transparència. Generalment és quan es pot veure i constatar que els interessos són els interessos, i no pas dels electors precisament, sinó dels elegits i de tota la gent que els assisteix i acompanya. I, curiosament, d'aquesta mena d'acció, sovint força perversa, se'n diu fer política. Alguns fins i tot s'atreveixen a dir-ne "alta política". Deixem-ho aquí. 

Penso que hi ha maneres més positives, respectuoses, dignes i coherents que són les que haurien de prevaldre per sobre dels oportunismes maquiavèl·lics i moltes vegades nocius, que no fan sinó que enterbolir l'acció política allunyant-la cada vegada més de la pròpia ciutadania, a la qual, d'altra banda haurien de servir sempre al davant de tot. No és pas així, ans al contrari, malgrat que, d'una o altra manera, ho acabi pagant sempre tot.

 

Negociacions, mercadeig i pactes

Ha arribat l'hora de les negociacions per als futurs possibles pactes. Un terreny molt delicat, tot s'ha de dir. Sovint més que delicat, pantanós i força contradictori, quan en realitat sembla que no ho hauria de ser pas tant. Però l'hora dels despatxos pot deparar sorpreses de gran impacte. Les poltrones del poder poden malmetre la raó i l'enteniment.

 

Els resultats a la menuda

Vistos d'una manera, com si diguéssim, d'anar per casa. Que és com solem fer les coses als pobles de terra endins quan ens miren des de la capital, la gran Barcelona. L'augusta protagonista d'un desequilibri imparable del nostre sofert País. La metròpoli amb la seva gran macrocefàlia és la que gairebé sempre ho acaba arrasant tot i a tothom. Manar a la capital metropolitana del país és el gran anhel dels nostres polítics. Amb tots els poders concentrats allí no necessiten ni disposar d'un estat propi; ells són l'estat. De què? És igual, perquè ja en tenen prou i encara sembla que els en sobra. Som una nació, i què? Bé, doncs això, que som una nació sense estat. I l'únic que podem constatar els de la resta del territori és que qui més qui menys, s'acostumi a créixer a la intempèrie, a la mercè del sol i de les ventades que ens acabaran fent més forts, diuen. 

Potser sí, però, ara mateix hem vist com allò que se'n deia col·loquialment "el cinturó roig" és en realitat la gran línia vermella de l'espanyolisme unionista o, dit d'altra manera, del nacionalisme espanyol a Catalunya. Insensibles a qualsevol altre planteig que no sigui el seu. No cal pas que ens enganyem. Res a dir per allò que vulguin ser, només que no privin de ser el que vulguin ser els ciutadans que legítimament han entès que volen la república catalana i poder exercir amb plena llibertat el dret a la lliure autodeterminació del país al qual volen i se senten pertànyer. Iceta ja està maniobrant com el gran oficiant del nacionalisme espanyol, veurem com acaba la seva apostòlica missió. I que no s'oblidi Maragall dels apassionats del 155.

Aquí, a Tàrrega, sembla que JxCat i qui sigui es posaran d'acord amb relativa facilitat. Pot ser que tot acabi essent més difícil depenent de les ambicions, perspectives i necessitats personals d'alguns dels components dels possibles interlocutors. Veurem. De moment ja podem comptar que el Consell Comarcal sí que podria canviar de mans, igual com ho farà la Diputació. ERC ha fet un gran resultat, però no suficient al nostre municipi. Molt bé per la CUP, que s'ha mantingut tot i la debacle general que ha patit. Llàstima dels d'En Comú Podem, a qui els ha faltat poc per aconseguir un regidor. La resta han sigut una mera anècdota. Deixem-ho aquí per avui.

D'Europa en parlarem la setmana que ve.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article