Els adéus al Parlament

Aquest jove es defineix com humanista i periodista. "M'he especialitzat en comunicació, anàlisi i consultoria política. Sóc de Guimerà!", assegura un dels col·laboradors més joves del setmanari. El podeu llegir un cop al mes a Motiu de Reflexió.

Ciutadans a Catalunya es queda, en bona part, sense Inés Arrimadas, molt intel·ligent i afilada, malgrat tot. I amb ella marxa també el vicepresident del Parlament, José María Espejo-Saavedra. Arrimadas va portar Ciutadans a ser primera força al nostre Parlament; ja veurem si un altre candidat ho pot tornar a aconseguir. Tanmateix, seguirà parlant de Catalunya des del seu escó del Congrés. No saben fer altra cosa.

Són dos dels noms que abandonen el Parlament català. No són els únics ni els primers, i això afecta la nostra cambra representativa.

Abans que a ells, les sortides ja es van produir als comuns amb l'adéu de Xavier Domènech en primer lloc, i després d'Elisenda Alamany i de Joan Josep Nuet, per anar a Esquerra Republicana. O al mateix grup parlamentari del PP: primer el senyor García Albiol va decidir tornar a batallar sols per Badalona, i ara marxa l'"estrella promesa" Andrea Levy, també a fer política a Madrid.

M'agradaria escriure que al bloc polític governamental independentista hi ha una situació diferent, que en part sí que hi és, perquè compten amb un gran valor: l'escalfor de tenir el govern. Tanmateix, els líders polítics presos deixen les seves actes pels nous reptes que emprenen (Congrés, Senat, Europarlament), sumant-hi la Laura Borràs també al Congrés, o Elsa Artadi i Ernest Maragall anant a la batalla per l'ajuntament de Barcelona.

M'atreveixo a pronosticar, això sí, que, en el futur, les conselleres Borràs i Artadi les tornarem a veure al parlament català.

Ara, a més, Miquel Iceta ha estat anunciat com a proper president del Senat espanyol. Un bon reconeixement per un polític astut, intel·ligent i de llarga trajectòria. Un animal polític, amb molt de nas i amb una llengua retòrica voraç. Un campió de l'esgrima parlamentari.

Sumem-hi que pretén fer-ho mantenint el càrrec al parlament català i la direcció del PSC. Mantenir-se com a primer secretari és comprensible, però potser és massa tot plegat… i és evident que, si ho acaba sent, tard o d'hora deixarà l'escó del parc de la Ciutadella.

Representa també el socialisme perifèric, el que és devorat per plantejar-se un indult per als presos polítics catalans o el possible reconeixement d'una majoria independentista claríssima. I també és un socialista més a l'esquerra que molts companys de partit.

Iceta va ser més sanchista que el mateix Sánchez, quan el partit va voler liquidar l'actual president del govern; i això té les seves recompenses. Podria ser un bon ministre, però Sánchez el premia amb la presidència de la cambra alta; la cambra (teòricament territorial) on, simbòlicament, es va aprovar la tramitació de l'article 155. Un Senat que ara controlaran amb majoria els socialistes, és a dir, ell.

També simbòlicament, per ser ell president del Senat, és substituït com a senador de designació autonòmica del president Montilla. Aquell José Montilla que va mirar l'aprovació del 155 des d'una sala annexa a la de plens del Senat. El president català que podia haver votat que no al 155, i no ho va fer.
Tampoc Iceta es va moure ni expressar prou contra aquella aplicació fraudulenta de l'article 155, i ara això li pot retornar com un bumerang, amb dificultats serioses per aconseguir ser nomenat senador i arribar a l'alt càrrec d'Estat. Tot torna.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article