La llei en vigor del Patrimoni Cultural de l’Aragó 3/1999 de 10 de març, en diversos articles diu textualment: article 4t Llengües Minoritàries, “L’aragonès i el català, llengües minoritàries de l’Aragó, on estan compreses les diverses modalitats lingüístiques, són una riquesa cultural pròpia i seran especialment protegides per l’Administració”; article 5è Dret de Gaudi, “Totes les persones tenen el dret de gaudir del patrimoni cultural aragonès...”; article 6è Deure de Conservació, “Totes les persones tenen el deure de conservar el patrimoni cultural aragonès, utilitzant-lo racionalment i adoptant les mesures preventives de defensa i recuperació que siguin necessàries, per garantir el seu gaudi per les generacions futures”.

El recent acord de govern entre PP i Vox a l’Aragó incorpora mesures explícites contra el català que afecten directament la Franja de Ponent, lloc on la nostra llengua és consuetudinàriament utilitzada. Dins d’aquest pacte, destaca la voluntat “d’alliberar el territori de la imposició del català”, una indicació impregnada d’un maliciós propòsit polític que nega la presència i el reconeixement del català, sobretot a la Franja. Amb la intenció clara de reformar la llei del Patrimoni Cultural de l’Aragó es vol anihilar completament la parla catalana de bona part del territori.

Poblacions com Nonasp, Faió, Mequinensa, Torrent de Cinca, Fraga, Miralsot, Saidí, Vallobar, el Torricó, Tamarit de Llitera, Castellonroi, el Campell, Benavarri, el Pont de Montanyana, Binèfar, Montsó, Barbastre, entre moltes d’altres, tenen encara avui catalanoparlants. I això no és fruit de l’atzar. Aquesta situació lingüística ve donada per una clara i històrica pertinença a Catalunya. Per aquest motiu i no pas per un altre, aquest territori se’l coneix com la Franja de Ponent. 

Ara però, el feixisme castellà liderat per PP i Vox, aprofitant les capricioses fronteres administratives fruit sempre d’una cobejança política, vol exterminar definitivament la llengua catalana d’un territori on durant moltes generacions ha estat una forma de comunicació, no només habitual sinó una manera d’expressió arrelada dins d’un sentiment de pertànyer a una cultura concreta: la catalana.