Al seu país no tindria el segon cognom de la mare, però com que té doble nacionalitat, aquí s’obliga que consti en la documentació oficial. És una de les moltes diferències que hi ha entre la vida a Bangladesh i la d’aquí. Billal les ha anat descobrint des que l’any 2000 arribava ben sol, sense saber on aterrava. Només tenia la referència d’uns coneguts que li van aconsellar que provés fortuna. Casat i amb dos fills de 16 i 11 anys, ara contempla ser enterrat aquí i veu amb satisfacció com els seus fills són dos catalans més, plenament integrats en aquesta terra. Ell és de Gazipur, important centre tèxtil situat a uns 25 km de la capital, Dacca. És afable i entenedor. 

Vinc aquí perquè em diuen que hi ha més oportunitats per treballar i per viure. Crec que sí, que he prosperat i que d’aquesta prosperitat n’ha sortit afavorida la meva família. Els meus fills no volen anar a viure enlloc, perquè són d’aquí i s’hi troben molt bé. Bangladesh és un país amb una gran densitat de població, motiu pel qual costa d’organitzar-lo. L’oferta de treball actual és millor i n’hi ha més que l’any 2000, quan vaig venir. Abans, la indústria tèxtil dominava el mercat laboral, però ara l’oferta està molt més diversificada. La veritat és que ens hem acostumat a la vida tranquil·la i segura d’aquí. Un aspecte que ens convenç molt és la sanitat, tal com està organitzada. Allà s’ha de pagar per tot, no hi ha Seguretat Social, qualsevol malaltia et pot arruïnar per tota la vida. Això provoca que aquí hi hagi una àmplia classe mitjana, fet que és impensable a Bangladesh, on hi ha unes enormes fortunes, però també una immensa classe treballadora amb condicions que no tenen res a veure amb les d’aquí. Tot i això, el país prospera i les situacions de treball que es donen ara no es poden comparar amb les d’anys enrere. Un exemple: el treball infantil està prohibit, i és una prohibició que es compleix, perquè si no els clients europeus compren a altres països del sud-est asiàtic, on la competència és ferotge. 

Pagueu impostos?

Com a treballador, aquí em sento molt a gust, perquè cobro per nòmina i pago els impostos. Aquesta nòmina em permet tenir un pis i un cotxe, també alimentar i vestir la família. Allà ningú no paga impostos, només els funcionaris. Són els mateixos que quan els requereixes, si vols un servei de mínima garantia, els has de passar algun bitllet de sotamà. És un fet quotidià que aquí costa de creure perquè no es fa. Això sol marca una enorme diferència entre els dos països. 

Els fills són també musulmans?

Han crescut en un ambient musulmà perquè penso que és el millor, però a partir dels 18 anys seran ells qui decidiran. Cada vegada es dona més llibertat d’acció, igual que a Bangladesh hi ha moltes dones que no es cobreixen el cap. No hi ha cap llei que les obligui a portar hijab. 

El calendari festiu és sols religiós?

El calendari religiós té una gran importància, però no és l’únic. Celebrem el Dia de la Victòria el 16 de desembre, la nostra festa nacional, en què commemorem la rendició de l’exèrcit pakistanès el 1971, que va posar fi a la Guerra de l’Alliberament. De fet, nosaltres funcionem amb un calendari diferent del vostre. Igual que vosaltres celebreu Cap d’Any, el nostre primer dia enguany serà el 14 d’abril. A Barcelona, on hi ha una gran colònia bengalí, es fa una celebració la mar de lluïda. La població bengalí és majoritàriament islàmica, però això no treu perquè Nadal sigui un dia remarcable, festejat per la minoria cristiana. Hi ha esglésies a Bangladesh, que conviuen amb les mesquites sense que mai s’hagi produït cap problema de convivència entre les dues creences. 

Podeu llegir l’entrevista completa aquí