És fill de pares francesos. Viu amb la targarina Marta Gómez i els seus tres fills, Quim, Ferran i Cèlia, a Winnipeg, província de Manitoba. És una ciutat de 800.000 habitants, de les més fredes del món de la seva grandària, amb temperatures que a l’hivern arriben a -40ºC. Conversant amb l’Stéphane es nota que ha estudiat Ciències Polítiques, perquè coneix com s’organitzen els estats i sap analitzar els fenòmens sociològics. Parlar de política amb ell és una delícia. Té un diàleg afable, pròxim, entenedor, i no defuig cap tema. Diu que a més de la llar i el treball, a Tàrrega sabem tenir un tercer lloc, el que permet trobar-se amb els altres. El Pati n’és un bon exemple. 

La meva vinculació amb Tàrrega és una història d’amor. La que tenim amb la Marta des del 2004, quan ens vam conèixer a Ottawa. Jo completava els estudis de Ciències Polítiques i ella també hi era, només per un curs. Bromejàvem sobre la crisi diplomàtica que hi hagué entre els dos països a causa de la pesca. Amb ella vaig situar Catalunya dins el mapamundi. Espanya sí que sabia on era, també Barcelona, però no Catalunya, que confonia amb el País Basc. Teniu una gastronomia fantàstica, els nostres fills diuen que aquí el menjar té més sabor. Jo el paeixo millor que altres. 

Com has viscut el procés?

Al Canadà tenim un cas semblant amb el Quebec, si bé té més avantatges constitucionals que Catalunya. Aquesta és la idea de Kenneth McRoberts, estudiós d’aquests dos territoris, que l’expressa molt bé en un llibre que li he llegit. Són casos semblants des del moment que el binomi majoria/minoria són coincidents: majoria francòfona al Québec, amb quantitat de població semblant a la catalana, però que és minoria dins del Canadà. A Catalunya també hi ha una majoria catalanoparlant a Catalunya, que esdevé minoria dins d’Espanya. Canadà es divideix en províncies, el Quebec n’és una. Des de la primera Constitució canadenca, la de 1867, s’estableix ben a les clares que la llengua i els poders del territori corresponen a l’àmbit provincial. No hi ha hagut mai cap dubte ni possibles interpretacions, mentre que el poder de les autonomies és un poder delegat de Madrid. El que és important passa pel centre d’Espanya. La diferència és gran. 

Ja hi hagué un referèndum!

N’hi ha hagut dos. Jo recordo el de 1995. Va guanyar el “no” per la mínima. A fi que no es muntin referèndums cada dos per tres i s’estableixi una majoria sòlida, allà la discussió és una altra: quina diferència de vots hi ha d’haver perquè s’entri en negociacions que puguin desembocar en la secessió? D’aquí va sorgir l’Acta de la Claredat, un nom molt solemne però que no dona cap solució, ja que només parla que el resultat ha de ser “clarament majoritari”. Si mai s’hi arriba, haurà de ser la Cort Suprema la que dictamini les condicions a complir. En aquests moments, hi pot haver un nou referèndum, perquè el Parti Québéquois (PQ) té tots els números per formar un nou govern a la província, i és partidari de la independència. Tot i ser jo francòfon, quan he parlat amb independentistes m’adono que no és la meva lluita, perquè jo no tinc el seu sentiment. 

Com a francòfon, et sents respectat? 

El primer referèndum quebequès (1980) va comportar una forta crisi al Canadà que va donar com a resultat la segona Constitució, la de 1982. El promotor va ser Pierre Elliott Trudeau, bon polític, pare de qui també ho va ser, Justin Trudeau. Aquesta Constitució ha fomentat el bilingüisme oficial i garantit a tot el Canadà. Crec que ha estat positiu per al país i per a la minoria francòfona de la qual formo part. Totes les províncies la van signar, menys el Quebec, per l’expressa voluntat de reconèixer-se com a societat diferent i, en conseqüència, com a nació particular. Això va posar una tensió de fons que encara perdura, però la identitat canadenca la suporta bé. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí