La paraula és un dels instruments que més fan servir els polítics per esbarriar el seu missatge. Tanmateix també utilitzen altres maneres de comunicació com ara les expressions gestual o fisonòmica. Però tal com hem dit i sent inherents a una de les característiques de l’espècie humana, la paraula és el mitjà emprat per excel·lència. 

Ara bé, la paraula pot ser transmesa mitjançant la veu o bé plasmada negre sobre blanc en un paper. En un principi sembla un detall sense gaire importància, però entrant en una valoració més primfilada, el receptor pot confondre substancialment el significat del missatge.

Correspon primer aclarir i delimitar les diferències a l’hora d’assimilar la informació que se’ns està traslladant. La paraula transmesa mitjançant l’escriptura la rebem per la vista i enviada al nostre cervell per processar-la, sense cap filtre influenciador. Podríem establir que som nosaltres mateixos, lliurement, els responsables d’interpretar el que se’ns vol comunicar. Per contra, quan la paraula es transmet verbalment, la recepció s’efectua pel sistema auditiu i aquí hi entren en joc diferents aspectes que poden distorsionar el missatge en la seva anada cap el cervell. 

D’entrada els grans oradors saben perfectament, perquè ho tenen estudiat, quines són les particularitats que han d’afegir al seu discurs per aconseguir eficaçment l’objectiu desitjat: el timbre de veu adequat a cada paraula; les pauses entre paraules; els silencis (molt important); els gestos; el vestuari; la imatge; la mirada; el somriure (o no); etc. Totes aquestes característiques són inexistents en un missatge escrit. 

Alguns que ja tenim certa edat podem recordar perfectament aquells venedors de mantes que freqüentaven el mercat de Tàrrega, captivant amb la seva eloqüència els possibles (segurs) compradors. A la política també són freqüents els “venedors de mantes”. Dons bé, per poder assimilar un missatge polític en la seva justa realitat, recomanaríem llegir-lo abans que escoltar-lo. Curiosament, a Sílvia Orriols, presidenta d’Aliança Catalana, difícilment l’hi podem trobar algun article escrit als mitjans. Només és possible escoltar-la, amb tot el seu ventall “d’encants” personals magnetitzadors.