El conegut com a cas Sixena fa temps que va iniciar-se quan el 2014 el jutjat d’instrucció número 1 d’Osca dictava una sentència que obligava Catalunya a retornar tot un conjunt de peces d’art al reial monestir cistercenc de Santa Maria de Sixena. Al 2017, era la matinada del dia 11 de desembre quan ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i sota el “paraigua” del recent aplicat article 155, una vuitantena de guàrdies civils, alguns d’ells amb armes llargues, van irrompre al Museu Diocesà de Lleida per endur-se 44 obres d’art i traslladar-les fins al monestir de la Franja. 

Ara, anys després de l’inici del litigi judicial, el cas arriba als darrers capítols. El Tribunal Suprem (TS) ha dictaminat que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) retorni de manera voluntària les pintures murals de Sixena, que van arribar a Catalunya després que un incendi esfondrés el monestir l’any 1936. Si no ho fes, el jutjat d’Osca que va fer la primera sentència, pot ordenar l’execució forçosa del pronunciament del TS. Des d’Osaka, el Virrei Illa (per cert, ballant sevillanes) va deixar ben clar que la Generalitat no obstruirà el compliment de l’ordre judicial. Res de nou al front castellà, el 155 continua ben instal·lat.

Són moltes les veus que han posat el crit al cel per aquest nou constrenyiment cultural. Entre elles i una de les més qualificades és l’Albert Velasco, especialista en art medieval i pintura gòtica catalana, i gran coneixedor dels orígens del litigi. Ell, que va patir en primera persona (com a conservador llavors) l’espoli cultural del Museu Diocesà de Lleida, advoca per criteris tècnics advertint de la dificultat de moure els murals sense que es produeixin danys irreversibles. Considera que aquesta sentència del TS no és només una derrota política, també és una derrota de la història de l’art, de la conservació-restauració i de la museologia com a disciplina acadèmica i científica. Els murals que van ser recuperats per tècnics catalans en arribar al MNAC, ara corren el risc de desaparèixer definitivament.