Des de feia setmanes s’esperava amb moderada esperança que el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea decidís el català com a llengua oficial a la UE. El Consell presidit actualment pel ministre polonès Adam Szłapka ha ajornat novament la votació per despatxar la qüestió després de constatar-se la manca d’unanimitat per poder reeixir la proposta d’Espanya. Hi ha hagut una desena de països que han demanat la retirada de la iniciativa de l’ordre del dia, per dubtes legals, financers i polítics. Honestament creiem que són més aviat polítics, per la diàfana oposició que hi posa el Partit Popular Europeu (PPE). 

Ara hi tornarà haver una nova oportunitat el 24 de juny, i el fet que hagi d’aprovar-se per la unanimitat dels vint-i set països que conformen la Unió Europea, afegeix una dificultat gens menyspreable a l’èxit del projecte. Un projecte que neix, recordem-ho, de les negociacions entre Junts i el PSOE per pactar la presidència del govern i del Congrés.

Tanmateix, tot i la valoració positiva que en fem de que el català es pugui parlar a la UE tal com es fa al Congrés, tenim seriosos dubtes sobre la seva efectivitat pràctica. Qui el parlarà? Dels vuit diputats catalans, possiblement només dos: Diana Riba i Jaume Asens. De debò hem d’esmerçar tota aquesta energia per aquest resultat?

Honradament creiem que on hauríem de posar tota la carn a la graella, és en aconseguir que el català es parli extensament a Catalunya i a tots els Països Catalans. Que en traurem que dues persones el parlin a Europa si al nostre territori anem perdent més catalanoparlants? S’han de portar a terme polítiques que defensin el català a casa nostra. Que en potenciïn l’ús al dia a dia dels ciutadans: a la feina, a la sanitat, al món judicial, a l’escola, a l’esbarjo, al consum, etc. Farà aquestes polítiques la delegació castellana de la Generalitat? Confiar-hi seria bufar en caldo gelat. Només sent un estat, com Andorra, ho podríem fer. Independència!