El solstici d’estiu és una celebració ancestral que ens connecta amb la natura, el pas del temps i la comunitat. Rituals en què el foc, l’aigua, els cants i les danses es combinen en actes simbòlics per reconèixer la llum —interior i exterior— que ens envolta. Un llegat que perdura amb sentit encara avui.

De manera similar, la nostra vida digital està plena de gestos quotidians carregats de significat social i emocional. En aquesta Càpsula TIC et proposo una llista de pràctiques que ja formen part del nostre paisatge ritual tecnològic. Ens connecten, ens donen estructura, repetició i, fins i tot, identitat.

Confessa’t digitalment

(A continuació, marca totes les pràctiques digitals que formen part del teu dia a dia. No és una llista per jutjar-te, sinó per reconèixer-te).

☐ Revisar el mòbil, tan bon punt et despertes. El primer gest del dia, gairebé automàtic. Obrir els ulls i desbloquejar la pantalla com a reconnexió amb el món digital: Què ha passat al món mentre dormies? Qui t’ha escrit? Esperant rebre la primera càrrega dopaminèrgica, fins i tot abans del cafè.

☐ Capturar i compartir moments ‘senzills’ del dia. Aquells instants que, tot i ser quotidians, et connecten amb el plaer de viure: una llum suau, un gest familiar, un paisatge inesperat, una sensació agradable. Fer-lo visible és una manera de posar-hi atenció i ens humanitza. I, tanmateix, sovint ens el perdem, en el desfici d’intentar convertir-lo en contingut. #PetitsGransPlaers

☐ Celebrar aniversaris o memorials digitals, compartint fotos, records i missatges. Generar memòria col·lectiva dins la comunitat, ens ajuda a mantenir viu vincle emocional amb les persones estimades, fins i tot amb les que ja no hi són.

☐ Enviar mems de Bon dia! (o Bona nit!). Un gest ràpid, informal i poc compromès de mantenir el contacte. Una nova forma d’expressar presència i afecte… encara que sovint pot ser rebut com una molèstia.

☐ Revisar els records amb Google Fotos. Les notificacions activen la nostàlgia i ens porten instantaniament a moments del passat. Es fa difícil resistir la temptació de compartir-los de nou, dotar-los un nou significat.

☐ Utilitzar emojis i reaccions com a llenguatge emocional. El nou alfabet de l’afecte. Condensen emocions complexes en símbols ràpids i universals, una forma exprés d’empatia (i de malentesos).

☐ Revisar obsessivament els m’agrada i visualitzacions. Un ritual compulsiu de validació social. Narcisisme digital? Potser. Però, al cap i a la fi, humà: tots volem sentir que agradem, que som vistos, que importem.

☐ Mantenir un fil de pensaments a X. Construir discurs públic mitjançant piulades connectades, que ajuden a reflexionar, expressar i articular pensament. Una pràctica gairebé literària… o un sermó digital, segons com es miri.

☐ Fer ‘check-in’ o selfies. Deixar rastre públic d’on vas i què fas: dels teus viatges, els concerts al que has assistit, els restaurants on has menjat… Construir identitat digital a través de la presència pública.

☐ Subscriure’s a butlletins digitals i no llegir-los mai. Fer el gest d’estar al dia... però deixar-ho per un futur hipotètic que mai no acaba d’arribar. Mentrestant, la teua bústia col·lapsa amb tants correus grisos.

☐ Guardar frases inspiradores com a mantres digitals. Petites brúixoles emocionals que potser algun dia t’ajudaran a sortir d’un mal moment. O si més no, serviran com a decoració espiritual del perfil o com a acompanyament d’un post.

☐ Practicar el dejuni tecnològic. Recuperar silencis, pauses, presències. Apagar notificacions, desinstal·lar apps o marxar un cap de setmana sense wifi, per desconnectar, fer neteja i renovar-se interiorment.

☐ Consultar ChatGPT per dubtes existencials o diaris. Una nova forma de guru espiritual. Fer servir la IA com a font absoluta (i acrítica) de resposta, acompanyament, reflexió i autoaprenentatge.

☐ Fer una marató per veure estrenes o sèries. Devorar continguts audiovisuals durant hores, sol o amb comunitats virtuals. No és només lleure: és una forma d’evasió col·lectiva o individual amb intensitat emocional.

☐ Quedar-te empanat mirant reels i històries. Ritual hipnòtic, narcòtic. Entrar en la roda infinita d’estímuls ràpids de TikTok o d’Instagram, perdent la noció del temps.

☐ Fer captures de pantalla de converses. Guardar fragments de xats com a prova, record o confidència. I potser, compartir-les discretament… o no tant.

☐ Deixar sèries o pel·lícules a mitges. Començar amb entusiasme i abandonar. Ritual de dispersió digital que reflecteix un hàbit d’oci fragmentat i inconstant. L’equivalent a deixar llibres a la tauleta de nit, començats però mai acabats.

☐ Crear llistes de reproducció emocionals a Spotify. Mapes sonors per a cada estat d’ànim, moment del dia o etapa vital. Noves maneres de narrar-se a un mateix.

☐ Lliurar-se al doomscrolling. Masoquisme digital de qui consumeix notícies negatives de forma compulsiva. Una activitat que genera ansietat, però també una falsa sensació de control sobre el món.

☐ Canviar la foto de perfil. Un acte de renaixement digital. Actualitzar com vols ser vist, com et sents, o com vols projectar-te. Sigui per l’inici d’una nova etapa, l’estat d’ànim o com a commemoració d’una diada internacional.

☐ Compartir els passos i les rutes que has fet, a Strava, Wikiloc o Google Fit. Publicar la distància, el ritme o l’esforç físic com una nova forma d’autoafirmació i motivació compartida. Ritual de superació i comunitat.

☐ Apuntar-se a cursos en línia i no començar-los mai. Un altre gest simbòlic de voluntat de millora. La intenció hi és, però queda a l’espera. Registrar-se amb entusiasme però no entrar mai a la primera classe. Ritual d’intenció no consumada. D’això ja en parlarem al setembre.

☐ Gravar vídeos que mai publiques. Parlar a càmera només per a tu. Un acte íntim, confessió o una forma de teràpia personal, sense necessitat de ser compartit amb ningú.

☐ Intentar posar ordre a les fotos al núvol. La saturació digital ens supera. El desordre de les imatges reflecteix la dificultat de gestionar el nostre llegat digital i la nostra memòria visual a les xarxes socials o a Google Fotos. 

☐ Veure vídeos de fails o d’animals per relaxar-se. Catarsi quotidiana. Riure dels altres per alleugerir el pes del dia.

En conclusió

En quantes d’aquestes pràctiques t’has reconegut? Quines hi afegiries més?

Ara com ara, és agosarat considerar la cultura digital com una religió. Si més no, en el sentit clàssic: no hi ha un relat fundacional únic, ni dogmes compartits, ni un sistema de creences coherent ni una comunitat espiritual universal. Però sí que podem parlar de religiositat digital: una manera d’experimentar vincles, sentit i transcendència dins un món tecnològic (un altre dia, haurem de parlar sobre algunes ideologies digitals que presenten creences estructurades i fins i tot visions de futur gairebé messiàniques).

Bona quinzena i feliç solstici d’estiu! xerpejant.cat