Amb tot just 18 anys acabats de complir, la targarina Martina Peláez ja ha passat pel planter del Barça i del València, ha tingut una experiència professional al Força Lleida i d’aquí a uns mesos s’estrenarà a la lliga universitària dels Estats Units. Una trajectòria brillant per a una jove pivot que ja ha viscut molta vida i demostra tenir una maduresa poc habitual en la gent de la seva edat. Avui descobrim la gran promesa femenina del bàsquet targarí.

“No recordo cap moment en què el bàsquet no hagi estat present a la meva vida. Amb 3 o 4 anys ja vaig començar a practicar-lo amb les amigues i em vaig incorporar ràpidament al Club Natació Tàrrega. Sempre he sigut la més alta de la classe i ja destacava”, ens explica amb nostàlgia la Martina sobre els seus rècords de la infància. “L’etapa del Club Natació va ser molt bonica i familiar. M’entrenava amb les amigues i quan teníem partit era el millor moment de la setmana”, afirma.
Amb només 12 anys i després de despuntar amb la selecció catalana, diversos clubs referents de formació com el Barça, el Segle XXI, l’Almeda o el Sant Adrià es van fixar amb ella i li van oferir una proposta: “Primer, vaig dubtar i em preguntava: ‘Què vull? Seguir passant-m’ho bé amb les amigues al Tàrrega o em llanço a la piscina?’ Finalment, vaig acceptar la proposta del Barça i no me’n penedeixo, va ser al·lucinant”.

Culer de naixement, Martina Peláez va poder complir el somni de vestir la samarreta blaugrana i, a més, va poder continuar vivint a Tàrrega: “Soc molt casolana i familiar, m’agrada mantenir el contacte amb el meu nucli.” Durant tres anys a Can Barça, va pujar i baixar tres dies a la setmana per als entrenaments més el dia de partit. “Els desplaçaments van ser el més dur d’aquella època, però al Barça vaig veure que podia ser professional, se’m van obrir totes les portes. Va ser increïble, vaig poder jugar campionats del màxim nivell i estar en contacte amb les millors jugadores”.

Però tot no ha estat un camí de roses en la trajectòria de la Martina. A banda de l’aturada per la pandèmia que va trencar el ritme d’entrenaments, el 2022 va patir una primera lesió a l’espatlla en un partit contra el Joventut de Badalona que va arrossegar durant molt de temps. “Des del Barça em van dir que no es podia operar i això no em va convèncer... En aquell moment, va aparèixer la possibilitat de fitxar pel València per tres temporades i vaig decidir agafar-la. Sempre he pensat que cal aprofitar les oportunitats i el temps m’ho ha demostrat.”

El primer any a València va tornar a recuperar la il·lusió pel bàsquet i, malgrat jugar amb molèsties, va aconseguir classificar-se per als campionats a Espanya. Tot i això, la felicitat no va ser completa i, de nou, en un altre partit contra la Penya, es va tornar a lesionar l’espatlla i va haver de passar pel quiròfan.

Van ser dies molt durs per la Martina que, a més, va viure el cop més fort de la seva vida: la mort del seu pare. “Va ser un moment molt complicat per a mi. Necessitava parar, era una cosa molt personal i des del València ho van entendre perfectament. He viscut les dues bandes del bàsquet i de la vida: estar molt bé, però també passar-ho malament. Ara estic millor i continuo amb el meu procés personal.”
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí