Després de més de tres lustres de l’esclat de la bombolla immobiliària, ja hem incorporat al vocaculari constructiu una sèrie de lèxic i metàfores per a descriure els fenòmens o problemàtiques derivades de l’excés o manca d’habitatges i altres actius.

Per exemple, tot de cop, la marea de desnonaments i d’expropiacions d’habitatges i finques per impagament d’hipoteques van generar bancs dolents que tenien actius tòxics. És a dir, inopinadament, un local comercial als afores d’una ciutat o un pis en una petita població no capitalina va esdevenir una espècie de podridura. Ningú volia comprar-los i, si es venien, eren a preu de saldo per a l’especulació dels grans fons voltor.

Actualment, pel que fa a les disfuncions domèstiques, més enllà de l’endimoniada geopolítica trumpista, el principal problema que s’assenyalaria socialment és l’habitatge. I l’escalada de preus ja no es concentra només a les grans àrees metropolitanes i als llocs turístics costaners, sinó que la manca d’oferta fa que hi hagi un problema arreu, inclosa la ciutat de Tàrrega. A poc a poc, s’ha anat construint obra nova i, amb certa satisfacció, s’han anat acabant alguns dels esquelets edificatoris que la crisi va abandonar.

Els experts assenyalen la manca d’oferta com a principal responsable del preu de l’habitatge. Però és que estem pagant els costos de massa anys de no invertir en habitatge i de no construir. Va quedar tanta por al sector, que malgrat el preu de diner baix, no hi ha hagut un nivell de promoció i construcció natural segons població i economia. Quan finalment el debat de l’habitatge s’ha col•locat a l’agenda, fins i tot amb tocs populistes com el cas barceloní de la Casa Orsola, ho volem tot i ràpid. I la cosa va de dècades. Així que hi ha mala peça al teler dels joves, i no tan joves, que necessiten trobar un pis assequible. Tot això es cou a foc molt lent. Em fa pensar amb els pobres usuaris de Rodalies, que patiran durant anys ni que ara es comencés a invertir tot allò que no s’ha fet en les últimes dècades. Queda una anàlisi pessimista i més si comptem els nous plans de rearmament europeu que s’anuncien. D’on sortiran els calers? Segur que de les partides que menys volem. En qualsevol cas, per acabar amb un ànim positiu, que aconseguim que aquesta Europa –amb tots els defectes – s’enforteixi davant dels perills externs. Si no hi ha Europa, veient el panorama, l’estructura social feta de serveis bàsics públics i universals s’aniria desmantellant. És l’últim bastió que queda contra el business desaforat, amb ànima en venda al millor postor.