Fa dues setmanes, la NOVA TÀRREGA es felicitava que la ciutat voregés ja els 20.000 habitants segons l’última actualització del padró municipal. Explicava que és una xifra rècord i que era fruit, tot sumant deu anys de creixement positiu, també de l’arribada de nous migrants. 

La informació no analitzava el perquè del creixement, però podríem aventurar que més enllà d’un context econòmic general positiu, la ciutat es beneficia d’una potència industrial i comercial gravada al seu ADN, la ubicació estratègica a l’A2, com a cadena urbana i la proximitat amb atípics focus de feina com Guissona.

Fa uns anys, repassant els diferents locals comercials disponibles per a establir el nostre despatx d’arquitectura, el més experimentat dels agents immobiliaris targarins va dir-me que a la ciutat li faltava un impuls per arribar a l’entorn dels 25.000 habitants, punt on ell situava el salt d’escala de la ciutat. Segons aquest expert, fins que no arribes a l’entorn d’aquesta xifra, no aconsegueixes que certes marques o cadenes es fixin en tu i vulguin establir-s’hi. Més petit d’això, encara et veuen com un “poble”.

Doncs bé, tot i que encara falta per arribar a la xifra màgica, la notícia m’ha fet pensar en el canvi de rasant que pot suposar sobrepassar els 20.000 habitants. I no només perquè en relació a l’Administració ja s’entra a la lliga de les ciutats 20.000-50.000, sinó perquè la percepció de guanyar urbanitat pot atraure moltes oportunitats socials i econòmiques. 

De fet, en alguns aspectes Tàrrega ja és una ciutat que juga per sobre de la seva demografia, com en el cas de les arts escèniques o, a paper meu, el de les institucions educatives. Hi ha escoles de primària i secundària de referència, escoles tècniques –sobreestants, escola agrària– i fins i tot centres amb formació universitària, com l’Escola d’Arts Ondara, que molts d’altres ja voldrien. En aquest sentit, l’ampliació del centre d’assistència primària i la creació del nou nucli intermodal de l’estació de tren i autobusos s’emmarquen ja dins l’univers propi d’una nova lliga de ciutats.

L’èxit serà si s’aconsegueix el difícil equilibri de seguir atraient dinàmiques i població en el nou context, sense perdre de vista els orígens i la comarca d’on venim. Podríem entendre que estem en un moment dolç com el Barça de Flick: amb una base que permet renovar l’ambiciosa mirada de gran escala després d’anys d’impotències, sense oblidar la Masia, de la qual n’ha sortit l’essència.