Mali és un dels països més pobres del món. Dues dades que ho certifiquen: el 65 per cent del seu territori s’estén pel desert del Sàhara i l’esperança de vida és de 50 anys. Des de Bamako cap al sud, la pagesia és la base de l’economia. El Souleymane és agricultor provinent de Yanfolila, a uns 180 km al sud de la capital, i com a tal ha treballat una colla d’anys al Tarròs. Ara és un més de la nombrosa comunitat maliana assentada a Cervera. Sorprèn que tingui un somriure franc per a cada pregunta, per difícil que sigui. El seu univers està conformat per la necessitat imperiosa de supervivència i per la xaria musulmana, que l’inspira en la seva activitat tant pública com privada. 

Venir cap aquí no va ser només idea meva. És la idea de molts malians per als qui viure al nostre país se’ns fa molt dur per les poques condicions de vida digna i honrada que es donen. Quan la família em demana menjar i no els en puc donar, la solució la busco lluny de la meva terra. La classe política no pateix per millorar la vida del poble, només mira pels seus propis interessos. El viatge fins a Granada, que és on vam desembarcar amb pastera, ja et pots imaginar que no és fàcil. És qüestió de valentia i de jugar-te-la amb decisió. El més dur va ser el pas per Algèria, més que res per la poca simpatia que ens tenim, per històries que venen de lluny. Als marroquins no és que els caiguem simpàtics, però res a veure amb els algerians. Formàvem un grup de trenta-dues persones de nacionalitats diferents: guineans, ivorians, senegalesos, camerunesos… En arribar, ens donen mantes i podem canviar-nos la roba. Ens fan pujar a un autocar i ens porten a l’aeroport de Màlaga, i d’allí a Barcelona. Jo no sabia on ens portaven, per això en baixar de l’avió pregunto a un policia on soc, i em respon que a Barcelona. Tot seguit ho llegeixo en un panell. 

Coneixies Barcelona?

Qualsevol seguidor de futbol sap que aquí hi ha el Barça. A Mali la Lliga espanyola se segueix molt i el Barça desperta grans simpaties, de fet hi ha molts de seguidors blaugrana a tot arreu. 

En cap moment vas tenir por?

Por no és la paraula, perquè no estàs sol, el grup que vam formar va ser molt bo, tots a l’una. És difícil explicar-ho, però és tanta la il·lusió per arribar aquí, que pot més aquest sentiment que qualsevol altre. Tens la protecció de Déu, que saps que sempre t’ajudarà, i amb aquesta fe tiro endavant. Havia de tenir por de morir? Tots sabem que tard o d’hora ens arribarà aquest moment! 

Has de pagar?

La pastera no te la regalen! S’ha de pagar i a ells no els veus mai. No donen mai la cara ni el nom, i qui té el contacte només els veu de nit. El tracte és sempre de paraula. No pots donar un pas en fals, la paraula és sagrada. Ells van complir, sort! A vegades, poques, alguns no compleixen. 

Has vingut amb la família?

Soc pare de quatre fills, d’un any el més petit i de setze el gran. La meva dona, Fatimata, té cura d’ells a Yanfolila. Jo parlo amb ella i ens veiem per videoconferència. Tots sabem que jo aquí guanyo cèntims i els puc ajudar, però si torno allí no sobreviurem. És obligació de tot bon pare enviar-los cèntims cada mes perquè puguin tirar endavant. A l’estiu els vaig a veure cada any. Normalment en avió, l’any passat va ser en cotxe. Vaig trigar quatre dies, alguns triguen setmanes, depèn. Déu no et diu que has de viure en un lloc concret, sinó que t’ofereix la Terra, que és molt gran. On es pot menjar, allà hi ha vida, allà hi ha possibilitats de prosperar. Per tant, entenc que el meu futur és aquí i m’agradaria que la meva família també fos aquí, però ara les condicions són molt més dures que quan vaig venir jo. El que abans se solucionava en tres mesos ara és una història de mai no acabar. Tot s’ha de fer presencial, internet no ens serveix. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí