L’arribada de Francisco Franco al poder es va produir com a resultat d’un cop d’estat perpetrat per ell mateix, amb la consegüent guerra civil que va fer aflorar un cop més l’existència de les dues espanyes, determinades per una lluita de classes i el nacionalisme, i acompanyada per l’enfrontament entre l’Església catòlica d’un costat i d’un altre la intel·lectualitat republicana, que han actuat com a línies divisòries de la societat.

La dictadura de Franco venia influenciada per la ideologia del nacionalcatolicisme, un corrent polític que bevia al segle XIX dels principis del Syllabus Errorum (1864) d’en Pius IX. Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, que va regnar Espanya com a Isabel II entre 1833 i 1868, inspirada en la política religiosa, educativa i científica, va esdevenir una fervent seguidora d’aquest papa reaccionari que refusava la modernitat.

Tanmateix un cop acabada la Guerra Civil espanyola, Franco va haver de bregar amb el nacionalsindicalisme, ideologia que havien promogut José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de Heredia, fundador del partit Falange Española, que dins de les anomenades famílies del franquisme, manifestava una més forta oposició a la família catòlica, de més tradició dintre de la dreta espanyola. De tall inequívocament feixista va estar fortament influenciada pel dictador italià Mussolini. L’habilitat de Franco per a cercar-se suports successivament en una o altra família, repartint responsabilitats entre elles, és una de les claus que el va mantenir en el poder.

El canvi d’expectatives sobre el resultat de la segona Guerra Mundial, va ser transcendental perquè Franco decidís abandonar la retòrica feixista dels falangistes i apostés decididament per la retòrica catòlica, més assumible pels aliats occidentals. Així doncs, finalment el nacionalcatolicisme va esdevenir l’única ideologia admesa pel dictador. Una ideologia que l’historiador Hugh Trevor-Roper va definir molt encertadament com a feixisme clerical. 

Amb tot, sincerament, fa segles que el nacionalcatolicisme ha estat la ideologia política habitual a l’estat castellà, i estic convençut que encara és ben present en els fonaments polítics dels poders fàctics, base de la sagrada unitat d’Espanya.